La meva primera marató

On ens vam quedar? Uf...l’últim cop que vaig escriure estava amb els nervis a flor de pell, ja me'n recordo. Va ser un dia per emmarcar: el dia en que finalment vaig córrer la meva primera marató.

Va ser un cap de setmana estrany. Viatjàvem amb un munt d'amics i sabia que m'ho passaria genial. Però l'ombra de la por a fracassar va estar present en tot moment. Si em coneixes, sabràs que soc una persona mig reservada que tendeix al bloqueig fàcil, i el dia abans vaig tenir alguns moments així. Com quan quasi ploro al no decidir-me entre pasta o entrecot sota l'atenta mirada del cambrer. Com si l’èxit d'aquella missió de cop nomes depengués d'aquella decisió. Vaig dissimular prou be els símptomes evidents del pànic escènic que ja s'anava imposant, però allà estaven: la processó anava per dins. Suposo que tots notàvem aquelles pors, però jo, sens dubte, era la que se sentia mes insegura.

I va arribar el moment: baixem a peu de carrer i segueixo estudiant-los a tots. Realment em rodejo d'atletes de debò i vull aprendre d'ells fins l’últim minut.

El Ramon i el Ricard no semblen nerviosos, quan corren ho fan amb naturalitat, com nascuts per fer-ho. Se que pateixen, evidentment, però tenen un posat segur, i els admiro per això.

A l’Ignasi el veig molt concentrat...imposa veure'l així. Es pren molt seriosament això que esta apunt de fer, i ho respecto, així que no vull fer broma ara, noto que no toca. Te un objectiu brutal i jo se que ho aconseguirà perquè es modèlic i disciplinat, i això té recompensa sempre.

El Xavi no parla massa. Es va embarcar a cegues en aquesta aventura, com jo. Vol fer-ho el millor que pugui, i ho farà tot i el mal de genoll, però crec que compartim les mateixes ganes d'acabar i de deixar passar uns quants dies abans de tornar-nos a posar unes bambes.

I comencem. Tinc a la Cristina de costat. Que dir d'ella? es una persona nouvinguda a la meva vida a qui ja dec molt. Tenir-la al costat durant els 21 primers km va ser vital. I retrobar-la a l’arribada per abraçar-nos amb la feina feta, increïble.

Mes que un relat d'un patiment, això ja sembla una carta d’agraïment...ja ho se! Però es que es així com ha de ser, perquè tots vareu fer possible aquest final. I es que durant la cursa va haver-hi molts moments que injectaven energia directe en vena sense els quals no hagués pogut seguir. Creuar-me amb els nois i treure forces per animar-los tenia una bona recompensa. De cop veies que trencaven la posició momentàniament per tornar-te el somriure, i ho agraïes de debò. O veure a la Monica i al meu petit Jan, i sentir-la deixant-se la veu per donar-me forces, això no tenia preu. Aconseguia comprimir la informació i ser també la veu de la Vane, perquè la pugues sentir aprop encara que la tingues lluny. I la Bea i la Mary, les sufridoras des de la barrera.

I aquells dos àngels de la guarda que em van custodiar durant els últims kms: el Marc i l'Emili. Se que no vaig ser la millor companyia, doncs estava immersa en la meva musica i en seguir el ritme, però de debò que gracies.

L’Emili se'm va afincar al costat i amb aquell ritme contemplatiu de qui fa turisme de ciutat en bicicleta, anava donant-me ànims, i aigua, i feia fotos cruels, i vídeos...però no importava el que fes, tenir-lo allà a la vora era suficient. Era el que necessitava. No vas deixar mai de creure amb mi, realment fas que la gent aconsegueixi coses increibles.

I així va ser com vaig anar devorant quilometres. Potser vaig  patir menys del que hagués pogut patir, però el meu esperit conservador manava tranquil·litat, doncs jo el que volia era ACABAR. Acabar i sentir el que se sent quan aconsegueixes un propòsit, per petit que sigui, doncs el valor de les coses el decideix un mateix, i per mi, acabar-ho era el mes important en aquell moment: perquè m'ho havia promès, perquè hi havia molta gent que creia en mi, perquè no volia decebre’ls a tots, ni decebre´m a mi. I així HO VAIG FER!

A tots...gracies!

                                                                                        

(Pd: I tots aquells que gracies a la retransmissio en directe del meu entrenador, m'anaveu seguint online...la meva family, la Sus, el Joan, el Dani, la Eva, el Carles, l'Esther, el Juan, la Linda, el Santi, el David, la Bea, la Cris, l'Ivan, l'Angelo, la Gisela, la Mireia, el Clemente, la Maria, la Marisol, la Corina, la Rosa... Uf! No acabaria! Gracies guapos!!)

Sensacions des d'una pensio de Donosti

Tulsa, Australian blonde, Radiohead, Pearl jam, Björk, musica de tota mena. Segells reconeguts i altres més alternatius. Tots ells cridats a files per aconseguir ser capaços de fer-me treure forces d'on ja no en quedin per acabar amb aquesta bogeria.

Son les 6:40 del matí, ha sonat el despertador i m'he aixecat inmediatament, com aquells dies que marxava a esquiar de matinada i els nervis no em deixaven dormir. Esmorzo. Necessito un parell d'hores per asegurar-me que tingui aixo als peus en el moment de la sortida. Després d'haver menjat el que no està escrit durant tota la jornada d'ahir, avui em decanto per un classic de tota la vida: pa amb xocolata. Ha estat una desició totalment improvitzada, ara només cal esperar que es posi bé.

I aquí estic. Assegudeta a la cantonada del llit amb el meu brenar escolar i els meus nervis pel debut. I trio escriure-ho, això em relaxara.  Estem allotjats en una pensió a 10 metres escasos de la linia de sortida. Té unes habitacions molt correctes, però cap espai comunal. Mentre mastego i intento empassar aquest pa eixut i tirant a sec del dia abans, penso en el que deu estar passant a les habitacions continues...

M''imagino a l'Ignasi amb el seu pijama italià i el seu brownie gegant home made. Deu estar menjant-se'l sota l'atenta mirada del Jan, que no sap que saliva per una bomba energetica que si la proves, avui no trobaria rival a quatre grapes.

Mes enllà m'imagino al Ramon, intentant no despertar a la Bea, fa mossegades al seu entrepà clasic de pernil salat...Just davant seu, el Ricard deu estar amb la seva barreta energetica i el seu estomac tancat que no accepta gaire més, és un síntoma inequivoc de que la competició és inminent. 

I més allunyat, m'imagino al Xavi. Vull pensar que ha pogut prescindir del gel, però sense voler el visualitzo esmorzant pa amb xocolata com jo concentrat en el seu genoll i en com eliminar en dos hores un dolor que ha aparegut quan menys el necessitava. La Cris està en un altre hotel, aixi que a hores d'ara ja deu ser vestida afanyat-se a recollir i venir a trobar-nos a les 8:00.

Tot esta en marxa. Jo ja estic d'això, no puc empassar ni un mos més. M'estiro altre cop dins del llit, ara inclus podria dormir una estona, però se que no podré pas amb aquestes pessigolles a la panxa i aquestes tremolors. Sento al Jan...plora...m'imagino la negativa del seu pare a compartir el pastis i a la Monica preparant-li un bibe substitiu que l'aconformi. De seguida accepta i es posa a xerrar alegrement.

I fins aqui el que hi ha per ara. M'imagino que molts nervis de portes endins i moltes expectatives variades. Esperem que tots poguem assolir el nostre petit gran objectiu personal i que ho estiguem celebrant tots junts i exhausts en unes hores. Sort a tots!!! Som-hi!

El conte d'aquest dijous 17

Nens estiradets i ben tapats, lletetes acabades, peus dins el llit. I la mama comença a explicar el conte del dia...

"Explica la gent que hi havia una vegada una noia a qui costava molt veure alegre. Vivia un pel angoixada per mil coses, i amb el seu taranna pesimista, un dia va decidir començar a fer esport. Es va aficionar rapidament a les intenses classes d'spinning que la van anar posant en forma. I no va tardar massa en posar un entrenador personal a la seva vida. Algunes coses van anar millorant, pero al mateix temps,  d'altres anaven empitjorant rapidament. Sentia que s'estava fent gran de cop, i de vegades es trobava una mica perduda amb tants canvis.

Pero un dia, l'optismisme fet persona es va creuar en el seu cami. En aquella epoca els entrenadors personals lluien unes ales impresses en el seu uniforme. Quina sort, doncs en aquell moment un angel de la guarda capaç de reencaminar-ho tot era el que mes necessitava del mon. Es van fer amics, pero ella es va habituar rapidament a tenirlo a la vora, i a necessitarlo al costat en els  dies especialment grisos. I ja no aconseguia veure'l com un amic, ara el mirava i veia quelcom que necessitava al seu costat per sentir-se feliç.

Tot anava molt depressa, pero cap dels dos s'hi oposava, doncs estaven molt be junts....Eren joves, tenien amics, ganes de coneixer el mon, de mirarse als ulls amb complicitat mentre es deixaven l'ale sobre una bicicleta d'spinning...ell n'era el professor, ella l'alumna.

Aixi que els mesos van anar passant, i aquella parella tan recent pero tan perfecte en la seva complementarietat van decidir fer un pas mes, be, mes que un pas, allo va ser un salt gegant. I en cosa de mesos ja estaven vivint sota el mateix sostre. Per fi aquella rutina que podia haver resultat irritant per algunes persones es va convertir en un estil de vida. Deixant les preocupacions en un segon terme, duien una vida sana i farçida d'intensos entrenaments sense objectiu fixe: sentirse viu?agil? be amb un mateix? superarse?...cadascun d'ells ho etiquetava segons les seves inquietuts.

I tot i que ara mateix encara no puc explicar-vos com, puc asegurar-vos que si dues persones s'avenen aixi, pot ser que no tardi massa a passar el que un dia va acabar passant: alguna cosa començava a creixer dins la panxeta  d'aquella noia tan inquieta i impulsiva. Van anar passant els dies i aquella panxeta es va anar fent gran. No es podia ser mes feliç. I un dia, Irina, un dia com aquest d'ara fa cinc anys, d'aquella panxeta en vas sortir tu.

I vet aqui un gos vet aqui un gat, que aquest conte s'ha acabat..."

PD: i a l'aicard, que també m'escoltava atentament des del seu llitet, dir-li que la historia no s'acava aixi, doncs el 10 de gener del 2009 una cosa molt semblant i igual de marevellosa, va tornar a passar...pero aquest conte l'explicarem quan sigui el seu dia...que no queda res...

Felicitats princesa! La meva nena gran...Gracies per tots els bons moments que estic visquent amb tu...t'estimo!

Fragil i transparent

No podria arribar al final d'aquesta preparació física pel 27N sense passar per totes les caselles, i aquesta setmana em va tocar caure a la casella del osteòpata. Paralel.lament, s'ha produït una pausa totalment injustificada per motius diversos. La inconstància és el que més m'afecta i em preocupa,  i sé que m'allunya molt d'avançar correctament, però de vegades les coses em surten així.

                                                      

Però al que anava, tot i que s’està convertint en un ritual habitual, sembla q no m’acabo d'acostumar a això d'haver de despilotar-me davant d’estranys, ni que sigui per motius de salut.  Fa un parell de setmanes li va tocar el torn al traumatòleg. Vam empatitzar enseguida tot i els nervis d'haver d’explicar-li a un desconegut les meves molèsties al coxis i permetre-li fer les seves exploracions. Vam fer un munt de proves i em quedat per d’aquí a dues setmanes.

Però després dels 24 km de dilluns, notava que els dolors anaven a més. Així que concerto visita amb l'osteòpata, i m'asseguro de que aquest cop, sigui una noia. Arribat el dia, m'afanyo per ser puntual. Per sorpresa meva qui no ha arribat es ella, així que m'agafa un company seu. Per bé o per mal, l’experiència que estic agafant ja em permet establir quina es la pauta:

-Entro, m'assec, explico els símptomes i l'objectiu de tants entrenaments de carrera.

-Despulla’t.

-Em despullo.

-Estudi visual de dalt a baix per establir un diagnòstic.

-Nervis i suor freda, mans i peus glaçats.

-Tens fred?

-No...és que estic un pel tensa...

-Palpaments diversos pel reconeixement de la lesio.

Al final, el que més m'angoixa d'aquestes visites és el no saber que pensa aquesta persona de mi mentre m'observa en roba interior. Li explico que el dolor es produeix en córrer llargues distancies i li comento que tinc una marató en perspectiva. I de cop em sento ridícula allà davant seu, i em torturo pensant que deu estar al·lucinant amb que una persona així, d'aquestes característiques físiques (volum, mides, pes, diga-li com vulguis) es cregui capaç de fer una cosa així. Però mai sabre que pensen realment, només em quedo amb el que la meva ment, sempre tan autocrítica i exigent, vol creure que pensen. I no és res de bo, clar...

Total, que  després de deixar-me remenar per tot arreu acordem que serà insuficient una visita. Així que la setmana que ve, més.

Preparar-se una marató esta resultant força entretingut i enriquidor. M'estic topant amb professionals diversos i entre tots intenten fer de mi una persona preparada per córrer. Dormo amb l'entrenador personal, he passat pel seu nutricionista, pel fisio, per l'especialista de la columna, per l'osteòpata...no ho sé, jo crec que tots han quedat igual de sorpresos amb les meves explicacions. Potser que jo no acabo d'estar feta per aquesta disciplina, o potser que tots els mals surten quan un força la maquinaria! El cas és que el dia s'apropa. S'apropa tant que els nervis ja van fent de les seves. De vegades ja no tinc ni ganes de córrer mes, i tinc ganes de que arribi el dia per fer el que bonament pugui i passar pàgina. S'ajunta la il·lusió amb el pànic, les ganes de que arribi el dia amb la mandra de complir amb el planning establert, cada dia més exigent i esgotador.

Nomes queden 15 dies. Ara no em puc fer enrere, o si. Tot dependrà de que senti aquell dia, perquè ja se que podria haver fet molt mes, però també se que  tinc moltes mancances en matèria de voluntat, forma física, automotivació, creure en un mateix....i el que surti de tot això, al final, serà la suma de moltes variables amb un resultat encara desconegut per tots, inclús per mi.

La teoria de la Relativitat

Voldria haver trobat aquests dies un moment per escriure, però m'ha costat, de fet, no n'he tingut ganes. Fa dies que estic desganada de tot...

Però ara potser trobi un moment. Sento el partit de futbol de fons i la respiració profunda dels nens adormits i baldats d'un cap de setmana llarg. Teclejo sense saber ben bé de que vull parlar avui. De què necessito parlar.

Potser ho faci de la teoria de la relativitat. Però no pas de la que s'estudia a les universitats, sinó de l’estranya manera que té la vida de fer-nos relativitzar les coses a base d’hòsties.

Jo m'ofego en un vas d'aigua, i sempre el veuré mig buit, això no ho podré canviar mai, és la meva manera de ser. Fa una dies que estic preocupada per una persona que m'estimo i passa un mal moment. No sé com ajudar-la ni com haig de comportar-me quan la veig. No sé com dir-li que me l'estimo tant que faria el que fos per evitar-li aquests dies. Però no estic preparada per tot, i quan toca animar, no recordo com es fa. Massa sovint sóc jo la que necessita ànims, encara que ara noto que la majoria dels dies, ni me'ls mereixo.

Com quan se'm va posar malalteta la Irina ara fa un any. Hospitalitzada i espantada, sabia que havia de donar-li el meu millor somriure tranquil·litzador. I ho vaig fer, ho vaig fer mentre plorava d'amagat al bany. No estic preparada per ser la que veu el cantó positiu al que passa, sovint ni el sé trobar.

Tot això per dir que de vegades passen coses que et fan veure-ho tot amb una claredat cristal·lina. La veritat és que durant el nostre dia a dia ens preocupem per parides monumentals, i jo la primera. Sense anar més lluny, admeto que de vegades em cauen llàgrimes absurdes per un entrebanc a la feina, per una tarda d'ansietat que espatlla una setmana alimentàriament perfecte, per una pausa en la meva preparació física que comprometi la meva competició del 27 de novembre.

Tonteries. Tonteries tot. Massa tonteries al cap. Hi ha coses en aquesta vida que es mereixen les meves llàgrimes i el meu patiment. I altres que no.

Em sap greu que hagi de ser la vida la que m'hagi d'escarmentar d'aquesta manera. Ens preocupem per banalitats mentre la vida va passant i no la gaudim. Sovint la visc immersa en un núvol gris, i sense motiu. I quan de cop se t'ajunten un parell d'esdeveniments que si que s'ho valen, tot es relativitza. I et sents ridícula, superficial. Sé que es ridícul que algun cop em bloquegi així per fets que al capdavall no tenen ninguna importància.

Avui és el dia de tots sants, i quan esta apunt d’acabar-se, finalment trobo un moment per recordar aquells que ja no hi son,  i, perquè no, també aquells que pel que sigui passen un mal moment. Tots aquells que són els que realment es mereixien i mereixen les meves llàgrimes i estimació. Els recordo des d'aquí amb aquestes paraules, amb totes aquestes idees desendreçades però plenes de significat per mi.

I només puc intentar prometre'm que a partir d'ara crec calibraré els problemes en la seva justa mesura. Per mi i per aquells que em rodegen. Perquè la vida són quatre dies, i perquè encara que sigui un topic, el fet es que no som res.

"No saps que vols"

Els anims venen i van, suposo que són fluxes que depenen de mil factors. Pel que sigui, aquest camí cap al meu repte maratonià va començar amb una força desmesurada. Era ple mes d'agost i ni els 30 graus de temperatura exterior m'impedien saltar-me un entrenament.

I tot i que els resultats són bons i noto que vaig millorant, ara les meves energies estan volcades en altres temes. No ho sé, no em preguntis perquè. Simplement he perdut la motivació i les ganes. Potser em falten hores al dia, potser m'exigeixo massa i hauria de medir els objectius en funció de la meva disponibilitat horària. Però no sóc massa de pensar les coses...i ara em trobo molt embolicada i havent de triar a què dedico el poc temps que tinc.

Potser la pregunta que més em repeteixo i em repeteixen els que m'arriven a conèixer més és: "però tu, que és el que vols?" i  la veritat, no ho sé, segueixo sense saber-ho.  Un dia vull convertir-me en una estrella del fitness i al seguent m'aficiono a les carreres. I vaig a muerte amb el que trio en aquell moment, passant pels batuts de proteina, els termogènics, els aminoàcids, el que faci falta. Paso pel que sigui que exigeixi cada disciplina sempre combinat amb la meva capsa de ferro autoreceptat.

Pero també em distreu una mosca volar. I ara vull això i demà potser no tindre temps ni ganes d'insistir-hi. I potser m'apunto a dansa, a trapezi, a amigurumi, qui ho sap. Ni jo ho sé. Improvitzo i encadeno bogeries i aficions impossibles, suposo que pel simple fet de tenir alguna cosa que aprendre, que millorar.

Demà faré la meva tercera mitja marató, i francament, encara no sé si m'agrada correr. Pateixo molt, no ho se, no sembla lo meu... Però hi anirem, m'he compromès! A veure que tal...

Perfeccionant la manera de millorar...

Segueixo aquí... !!!

Després d'un episodi laboral que ha demandat la totalitat de la meva energia, intento tornar a la normalitat.

Voldria haver demostrat que puc amb tot, però admeto que els períodes forts de feina em consumeixen l'energia de tal forma que a la tarda ja estic sota mínims. I arribar a tot...doncs confesso que no ho aconsegueixo. Algú surt perjudicat, un entrenament es queda sense fer i algun conte es queda sense explicar per les ganes boges de retrobar-me amb els meus llençols...

Així que aquesta setmana tocava exprimir els dies al màxim, i mescla de tot,  han començat a aparèixer certes molèsties a l'esquena. Van fent acte de presencia després de les tirades llargues i em comencen a preocupar. Així que avui, pensant una mica en mi, faig cas al trainer i em decideixo a dedicar una estona a escoltar les senyals del meu cos.

Com no podia ser d'altre manera, primer faig cabre un entreno de 13km amb una mitja de 5:31! Paso pel 10 en menys de 55' i estic molt orgullosa dels meus petits grans progressos... Així que vaig a veure l'Ivan, que el massatge d'avui,  ja me l'he guanyat.

L'Ivan es el fisio que porta a l'Emili. Era la primera visita, així que de bones a primeres li he hagut de resumir breument les meves tares: una cama mes curta que l'altre, escoliosi, contractura crònica al ombro dret, dos cesàries i coxis desplaçat per forts traumes (enèsimes caigudes de cul) de quan aspirava a ser una patinadora professional (10 anys de dedicació i no ho vaig aconseguir)

Amb la confessió feta i ben anotada, l'Ivan es posa a treballar...Masseja i regira, troba punts amagats capaços d'irradiar dolor fins al dit petit de la ma, que reacciona amb sorpresa al rebre aquesta sentida inesperada. I els apreta.

I m'avisa que dema m'enrecordare d'ell...Imprecís, ja des de mitja tarda que ja no me'l trec del cap...tant, que li acabo de dedicar un ibuprofeno i unes línies al meu blog!

Però estic contenta d'haver-hi anat, se que el balanç serà positiu i que dema estaré molt millor! De fet, acabo de decidir que em queixo poc, i que si algú necessita un fisio a la seva vida, aquesta soc jo. Els nervis diaris jo els exterioritzo en forma de nusos impossibles a l'esquena...i avui he descobert que tinc ben a prop a qui es dedica a desfer-los, així que tot serà fer coincidir agendes. Nomes cal ajuntar el meu estres amb el seu estil de tortura titulada i como nueva!

Una entrega i una paella

Algú va decidir que la setmana tindria set dies, i algú una miqueta més graciós va decidir que en treballaríem cinc. I encara que en principi aquesta proporció em pugui arribar a semblar raonable, aquesta setmana a mi se m'ha fet insuportable. Se m'han acumulat massa temes i alguns grans errors.

Començava la jornada de dilluns amb una alegria descafeïnada. Potser es que porto molts dies bloquejada amb la nova alimentació i decebuda amb els resultats. Però els resultats esportius no estaven tan malament, així que desprès de la Mitja de Diumenge tocava obrir el meu planning del mes d'octubre i afrontar-lo amb mes ganes que mai...

Dilluns i dimarts vaig complir sense problemes, però cansada, això si, l’esforç de la competició es feia notar. A més, aquest estiu interminable em fa molt difícil entrenar a la meva hora habitual (les 3 del migdia), així que les tirades es fan molt dures.

Però dimecres la carrega laboral ja començava a fer-me minvar molt les forces. Així que vaig optar per prendre’m el dia de descans. Com si es tractes de peces de domino, un dia intens de feina implica que l'entreno previst no s'acabi realitzant, i la suma d'aquests dos fets, que l'ansietat acabi fent acte de presencia. Malmenjo, i començo a intuir que la setmana podria espatllar-se.

Toco fons dimecres tarda, quan prenc consciencia que l’endemà es el Sant de l'Emili i que jo estic sense regal. Sense opció de moure'm massa, surto acompanyada dels meus nens (a qui se'ls acaba l'autonomia a les 7 de la tarda) convençuda que trobaré un bon regal pel barri. Error: al barri no hi ha de tot. Acabo adquirint un pijama i una paella, i em sento la pitjor dona del planeta. Inactiva esportivament, esgotada laboralment i desencertada familiarment.

Dijous mes feina, sense ganes. No entreno, no puc, no vull. Nomes puc pensar en plànols i reunions, en pistes de tenis i en la família Nadal, no desconnecto.

Divendres mes feina, sense forces. Reunions i mes correccions, pressió, mes reunions, fixem l'entrega final a mitjans de la setmana vinent, el festiu del 12 d'octubre es posa en crisi, recapitulem i planifiquem la feina, repartim. I plego. No entreno, ni puc, ni vull.

I dema, a la fi, ja es dissabte. El cap de setmana ja esta aquí i sento que el puc aprofitar, que l'haig d'aprofitar. Paso pagina i nomes penso en família i, perquè no? potser també en quilometres. Aquesta setmana el pensament de deixar-ho córrer ha estat molt present en mi, massa. No he tingut temps per tot i la sensació d'estar fallant m'ha minat molt la moral. Així que dema toca dissipar dubtes, i ho haig de fer ràpid. Dema sortiré a recuperar la confiança i la motivació, en algun racó l’haig de trobar. Peti qui peti....

Pensava que ho podia fer tot però queda demostrat que hi ha setmanes que no puc... que no podré. Però espero que això no em pari!...I encara que aquesta setmana potser ningú ho diria...jo intentaré seguir el cami que he triat... RTSS...

La "participant" de la Mitja de Sant Cugat

No sabria com definir la meva presencia d’ahir a la mitja marató de Sant Cugat, molts dubtes, molta desconfiança en mi mateixa, molts complexes, però molta il•lusió també.

Arribem i sento per megafonia com informen als atletes del temps que falta per la sortida. Atletes? Jo soc una d’aquestes? No em dono pas per al•ludida. Fem conya sobre el tema i al cap de no res el noi de megafonia (com si acabés de rebre una noticia d’última hora), agafa el micro i corregeix: “Tots els atletes i participants ja poden començar a escalfar al carrer de l’arribada”…..ahhhh….ara, ara si….Aixi que anem cap allà 1299 atletes i jo, la participant.

Els nois se’m posen tots a córrer. Jo no se que fer. Tinc les energies justes i no se si son suficients per córrer 21km. Em fa por que me’n faltin, i no me les vull gastar …Es produeix una situació força còmica. Les noies ja han marxat a ocupar les seves posicions per animar-nos durant la cursa, i jo em trobo sola. Així que deambulo sense rumb, mirant el rellotge compulsivament, fent veure que em lligo les bambes, que ajusto el garmin... En fi, que dissimulo, vaja! No se molt be que fer, de fet no se molt be que hi faig aquí!

Però de seguida s’acaba l’escalfament i ens reagrupem. L’Emili ens vol fer anar davant de tot així que els segueixo conscient de que m’avançaran nou-centes persones com a mínim i que això no m’ha d’afectar, però vaja, entre nosaltres, que una mica de ràbia si que fa...

I sortim! Començo a córrer amb la marabunta i durant els primers quilometres nomes noto que la gent em passa, i em passa, i em passa….Començo a tenir por de ser la ultima! I durant una bona part de la cursa faig algunes miradetes per confirmar que no porti darrere el cotxe escombra.

Tinc poca fe en les meves possibilitats però arribats al km7 estic molt mes que be… i em sorprèn, doncs no em noto fatigada i sento que podria tirar una estona mes així sense problemes. Això si, a un ritme constant. La progressió i jo encara no em intimat. Suposo que em fa por quedar-me a 2km de l’arribada i engegar-ho tot a rodar per no haver regulat i no m’atreveixo. Així que no em deixo anar gens. Per ara soc una tortugueta constant i segura.

Fa sol i molta calor, i a mi ja em sobra tot. Aprofito que ningú mira (!) per treure’m la samarreta (mentre corro, clar), però amb ella marxa el dorsal. Ara toca traslladar-lo als pantalons. Operació de màxima dificultat. Desenganxo imperdibles i faig el trasbase (mentre corro!). Encara no se ni com, el dorsal acava quedant arrugat pero adherit al pantalo, un xurro d’operacio, pero no caura. Segueixo avançant i reflexiono..realment soc força desorganitzada, aixo no pot passar a mitja cursa!... i em miro els que tinc al costat, que deuen estar flipant amb la de coses que se fer alhora. I això que no em coneixen a casa amb els nens i el sopar al foc!

Passat aquest tràmit nomes queda seguir corrent. Al km10 se que trobaré les noies, i la idea de veure-les em posa com molt nerviosa...inquieta...que tonta, no?! Però m’encanta veure-les al capdamunt de la pujada....m’animen, la mary inclús m’acompanya uns metres....gracies... I segueixo. Estic sorpresa perquè de tanta por que tenia de les pujades ara no em semblen tant fortes, però desconfio, avanço amb por de que en qualsevol moment em trobaré una paret vertical i aquí s’acabarà el bròquil. Però no passa! No passa! A canvi em trobo amb un carrer d’allargada infinita, els ultims km son una recta que no s’acava mai... i tinc tanta set!

Pero tambe esta ple de gent, i això m’encanta....m’entretinc a picar les mans dels nens que les treuen al meu pas, i ho trobo molt xulo...també algunes iaies animen orgulloses. I tothom sembla tan maco! Potser que aquesta part tan kuki l’he de fer desapareixer perque amb la conya segur que se me’n van minuts....però es la part mes xula! I arribo! Reconeixo la recta dels escalfaments i apreto al maxim. Sona “Holding out for a hero” de Frou Frou i em dona forces extres. I sprinto, o aixo pensava que feia, fins que veig al Dani arrancar a correr! ell es el que verdaderament sprinta a l’altre costat de la valla per avisar a la colla de que ja hi som tots! i creu-ho la linea de meta....

Gracies, gracies i gracies! tots vosaltres feu que cada dia faci un passet mes!

Temps final: 2:05:12

Distancia recorreguda: 21,097km

Una d'aquelles situacions surrealistes

Per sort, sempre hi ha moments que incomprensiblement, acaben valent la pena.

Després d’una setmana laboralment estranya, toco el divendres amb les mans i no veig el moment de plegar de la feina. Imagino que en els temps que corren costa sentir-se realitzat en el teu lloc de treball. La paraula crisis ho ha inundat tot: la oficina, els correus, les noticies, els diaris, les tasses de cafè….arreu on miris veuràs que és el tema principal de conversa, la gran preocupació. Sóc afortunada de seguir tenint feina, ja ho sé. Però de vegades la càrrega psicològica de seguir en actiu, ja em resulta insuportable.

Abans les persones valíem perquè valíem, ho demostràvem a diari i estàvem en el nostre dret de poder ser recompensades per l’esforç i la dedicació a final de mes. Ara tinc la sensació constant d’haver de donar sempre les gracies per poder seure davant del ordinador cada mati. El teu sou ja no és una recompensa pel treball ben fet, és com una mena de favor titànic que et fa l’empresa per poder seguir guardant-te la cadira calenta, tot i les complicacions que pateix. I de vegades aquesta sensació em supera, ho admeto.

I aquesta setmana hi hagut més de tot: més sensacions de crisi, més projectes que no avancen, més propostes infinites que ens tenen treballant al dos-cents per cent i que ens desgasten. Moments de cansament produït pel fet de donar tant i rebre ben poc a canvi. Però, que se n’ha fet del reconeixement (tan necessari a vegades) del esforç que un fa? Tot això ja s’ha perdut….la crisi s’ho ha menjat tot. No nomes s’ha endut part dels nostres ingressos, també s’està emportant les nostres esperances, la nostra motivació diària, les nostres ganes de canviar el mon mitjançant els nostres dibuixos…ara som màquines de produir. Produïm propostes i propostes amb l’esperança de que alguna es materialitzi i es converteixi en projecte. Projecte que doni diners. Diners que donin tranquil•litat. Tranquil•litat que ens faci recordar perquè ens encantava ser arquitectes.

Però ja deien en algun anunci que l’esser humà es extraordinari, i quan esta desmoralitzat es capaç de treure forces dels moments més inhòspits. Després d’un parell de gerres d’aigua freda durant la setmana, avui arribava al despatx una mica apàtica. Enfundada en el meu vestuari de “viernes, casi finde” lluïa pantalons mig hippies, esquena descoberta, tatuatge ben visible i samarreta Bershka d’estampat american style (una de les meves peces fetiche al mes pur estil Avril Lavigne... no em preguntis perquè, ja sé que tinc 32 anys i dos fills…ja ho se...i jo tampoc ho entenc, però que vols?...Massimo Dutti segueix sense atraure’m el més mínim... i ni se si ho acabarà fent mai!)



La samarreta era aquesta, pero, admetem-ho, no em quedava aixi de be...

Resumint, arribo al despatx lluint un look mes propi de bar de copes que d’arquitecte formal, però no per això menys útil. Les meves pretensions no anaven mes enllà d’arribar, posar cascos, música, i produir. Però per sorpresa meva entren per la porta tres senyors alts i imponents, d’aquells que es nota que manen. Entre ells reconeixo al pare del Rafa Nadal, a qui porto temps dedicada en cos i anima, a ell i als seus projectes d’acadèmies de tennis arreu del món. Però ho faig des de les segones files, on visc, segurament, molt més tranquil•la.

Però avui, per estrany que em sembli, el seu advocat demana conèixer la persona que ha preparat la presentació…I jo amb aquestes pintes…. Entro al bany i la inseguretat s’apodera de mi. Agafo la brocha gorda i li dono color a les meves galtes, i al nas. Pretenc fer-me presentable en cosa de minuts, però sento que es una batalla perduda. Samarreta per dins, que com a mínim no em pengin els flecos. I surto així d’espantosa. I noto que en el dia d’avui no he acabat d’estar massa encertada....que hi farem.

Per sorpresa meva, aquesta peculiar situació, m’ha acabat alegrant el dia... incomprensible, no? Mira que es necessita ben poc a vegades...El que esta ben clar es que si la bellesa esta en el interior, avui el meu potencial estava al costadet d’aquesta ultima, ben ocult, només palpable en la qualitat de la presentació que es projectava sobre el plasma de la sala de reunions. I espero que hagi estat suficient, perquè així sóc jo. La possibilitat de trobar-me asseguda enfundada en un traje-jaqueta és ínfima.

I a més, es que no seria jo....no quedaria res de la meva essència.

El paradís incomplet

Tanco els ulls i només se sent el soroll del mar. Tot es idíl•lic i no hauria de ser difícil relaxar-se i deixar-se portar. Ser capaç de passar una estona amb un mateix. Però no em surt, no ho aconsegueixo. Jo sóc la suma de moltes coses sense les quals ja no sé viure, sense les quals jo no soc jo.

Obro els ulls i de fons tinc el mar mediterrani, als peus, les aigües cristal•lines de Formentera. Allà lluny puc veure dos germanets que juguen amb les onades, la mar és plana i poc profunda, així que res els impedeix saltar i gaudir de l'aigua sense por. Penso en els nens. Ara mateix se que estan bé, a la voreta del seu pare que els cuida i l'adoren. Però a mi em falten aquí.

Ja no sé, no recordo, qui era jo abans de tot això. Ja no sé gaudir de moments així sense que una part de mi, la que esta anclada a ells, sigui incapaç de deslligar-se del tot. I l’Emili... Ell sempre esta quan el necessito. La seva presencia constant i segura fa que m'hagi habituat tan a tenir-lo amb mi, que em recolzi tan en ell, que allunyar-me'n un parell de dies em converteix en una persona vulnerable. Incapaç d'estar un parell de dies sola amb mi mateixa. La veritat es que això no em fa ni pitjor ni millor persona, simplement soc diferent. Dependent.

Aquest cap de setmana l'he passat amb la Marta, la meva padrina. Tenir aquest títol ha fet que, des de sempre, assumís la responsabilitat de cuidar molt de mi. I ara que ens em fet persones adultes, em convertit aquesta relació familiar en amistat, i em descobert que ja som capaces de parlar obertament de la vida sense contemplacions. Del que falta de vegades, com això de tenir temps per un mateix, o de tenir-ne massa, que potser és més el que li passa a ella. Han estat dos dies fantàstics en el millor entorn i en molt bona companyia, hi han hagut compres, sopars, copes i rises, moltes rises. Sembla que finalment he aconseguit desconnectar una mica, que era l'objectiu.

Però també hi han hagut molts moments en els que m’hagués encantat poder teletransportar-me en un moment a casa, veure per un forat a la meva petita família, a ell jugant amb els nens, veure que tots estan bé, que no m’enyoren, i que ningú pateix perquè jo tanqui de vacances dos dies. Però això no es pot fer. Cal confiar en que tots quatre hem sentit aquesta enyorança que s'ha anat suavitzant amb el pas de les hores, per deixar pas a les ganes boges de tornar-nos a retrobar un cop acabat el cap de setmana. Amb oxigen nou als pulmons, he deixat enrere aquest petit paradís per tornar a la voreta dels meus, conscient de que sense ells, qualsevol paradís estaria incomplet.

Entre 14000 persones caben grans èxits, molts esforços, i algunes pors

Diumenge 18, les 9:00 del mati:
-"Mama, on es la Guio?" pregunta el meu germà gran.
-"Ha anat a córrer una marató", respon ma mare.

Incorrecte. Ahir no estava corrent una marató, no...si li vaig dir a ma mare que a les 11 ja estaria a casa!!! Una mare confia molt en el potencial d'una filla...Però molt, molt, eh!

El meu germà m'ho explica i me n'adono que realment la família no es massa conscient del que es això d'una marató, i segurament ni idea del esforç que haure de fer si vull, simplement, acabar...però la veritat es que de vegades ni jo mateixa sóc conscient del que implica aquesta inscripció que he fet. I confesso que a estones me'n arrepenteixo...com ahir minuts abans de la sortida de la cursa de la Mercè.

Ahir tocaven 10km...i ho sento però jo encara no els hi he perdut el respecte, sóc nova en tot això i qualsevol distancia m’impressiona. Miro el dorsal i veig que surto de les ultimes...i es lògic sabent a quin ritme corro...però això em fa pensar que no crec que ningú d'aquest bloc blanc estigui tan boig com per haver-se inscrit a SS (be...alguns si, el Xavi, que esta tan tarat com jo, pero mes preparat...el Dani i l‘Ignasi... però ells no conten...que venen d'acompanyants! I algun inclus corre en plan follet tortuga amb un preciós sobrepès...el Jan!)

"Estic sonada" penso per dins. Col•locada a la línia de sortida, nomes sento la força del arrepentiment. Estar aquí ja es un bon repte per mi, i es suficient! I de cop veig clar que el que tinc en ment es un somni de dubtosa materialització...En aquell moment, i potser per primer cop, toco de peus a terra.

Però aparto aquests pensaments de mi i em centro en la cursa...surto sense rellotge ni res, a sentiment. I estic nerviosa, molt nerviosa. Ballo sobre els peus incontroladament...Hi ha milers de persones i a mitja Gran Via perdo la Vane i els nois...em giro cada tres minuts però tothom va de verd!!! Impossible identificar samarretes essencials...i no els veig...El meu nivell d’agitació tot ho intensifica i em sap tan greu haver-los perdut de vista...Perdo uns minuts corrent com els crancs buscant-los... i em desespero..assumeixo que els he perdut i em sento fatal per no haver complert amb la meva promesa...Ho he fet tan malament com he sabut.

Em quedo sola i nomes puc córrer. Decideixo posar-me els cascos amb la musica ben alta, realment no em nodreixo gens del ambient i ara em sap greu, ja que imagino que dona forces afegides...però m’aïllo perquè, per ara, no se córrer d'altre manera.
Acabo rebentada...en els últims km he intentat apretar sense massa èxit...ha estat una cursa estranya i estic una mica decebuda amb mi mateixa per com ha sortit tot.

Malgrat tot, decideixo passar olímpicament del resultat per gaudir del moment "arribada". La Vane i la Mónica estan al caure i només penso en abraçar-les i intentar transmetre'ls-hi el meu agraïment per haver decidit animar-se a córrer. Sento que la seva complicitat durant aquestes setmanes retroalimenta els nostres ànims, i totes estem treien el millor de dins...En aquells moments també me'n recordo de la Sus, i aprofito per confessar que veure-la competint a la Vila em va despertar les ganes d'estar a la banda dels que corren...Per mi, saber que totes elles em fan costat, em fa tirar endavant, i em dona forces per no abandonar en el meu esbojarrat propòsit...

Ara mateix no veig clar que sigui capaç de córrer un marató. N'estic prenent consciencia i ara confesso que començo a estar espantada...i per postres aquest mati m'he pesat. No crec que ninguna keniata d’aquelles pesi això que he vist a la bàscula...i altre cop em desanimo. Però enseguida li trec importància. "Això es que amb tan fitness i tants km, ara em pesen un ou els quàdriceps..." :)

Seguim endavant! Que res s'interposi entre els meus peus i l'objectiu. Sortiran mil dubtes, mil moments en que no creure en absolut en mi mateixa. Però he de tirar endavant, perquè m'ho he promès i no em puc fallar! I gracies altre cop a tots els que em feu costat, ni us imagineu com en sou d'importants.

I moltes, moltes felicitats a tots pels nostres resultats d'ahir!
Va ser un dia per recordar!!!

Sobre com et pot espatllar el dia un estudi antropomòrfic

No menjar em posa de molt mal humor. Em trastorno, i de cop sóc com més antipàtica. I aquest matí estava així, digue'm que ja he començat el dia amb mal peu. A les 9 tenia cita per fer-me uns anàlisis i tot un seguit de proves (totalment voluntàries) que havien de plasmar per escrit (amb números, percentatges, esquemes gràfics...) el que tots ja sabiem: que necessito canviar moltes coses si vull córrer una marató. Els hàbits, la composició corporal, el meu rendiment, tot.

Així que nomes arribar m’assec davant d’un estrany i li confesso tot: el que menjo, el que entreno, els meus hàbits, les vitamines que prenc, els meus dèficits....Era necessari anar a la consulta i abocar-ho tot perquè una tercera persona s’ho estudiés i ho analitzés. Desprès ell ho corregirà tot. I em dirà que és el que em fa estar estancada en aquest perímetre estàtic que faig desde fa tan temps.

La veritat es que sempre intento evitar parlar d’aquest tema, i teclejo i em sembla increïble que ara mateix estigui escrivint sobre això. Sobre els problemes amb el meu físic. Però bé, ja esta fet. Aquí va el meu nou propòsit de tardor: tipa de fer esport i menjar sa amb l’objectiu d’aprimar-me, ara provaré de fer-ho amb l’objectiu de ser eficient CORRENT. La veritat és que és un propòsit molt diferent, però el camí per ara sembla molt similar…

Un cop he acabat de respondre al tercer grau, passo a la sala contigua on m’estiro sobre una màquina especialitzada, que m’escanejarà per donar-me els resultats del meu estudi antropomòrfic. Com si ja em conegués de tota la vida i intuís com em podien arribar a afectar les seves paraules, l’amable analista m’adverteix que els resultats poden ser lleugerament superiors al que jo m’imagino, ja que la màquina (cruel) no s’oblida de comptabilitzar ni un gram de greix.

A través de la pantalla de l’ordinador puc veure un parell de seccions de mi mateixa. En una observo una escoliosi de cavall. Recordo la època en que ma mare em va apuntar a gimnàstica correctiva per millorar-ho... Esta clar que no va servir de gaire...i segueixo torta, molt torta. En l’altre, apareixen les meves masses ordenades cromàticament. En vermell em grafia el que se suposa que son músculs forts i necessaris....amb groc tot allò del que es podria prescindir. No m’agrada el que veig i mentre em va explicant no puc evitar pensar en com m’agradaria que la Beyoncé estigues a la sala d’espera contigua, i que també passes per aquesta maquina, per poder desprès fer un cop d’ull als seus resultats i comentar-los plegades.

Un cop aclarides les dades, aquest noi tan simpàtic me n’imprimeix una copia. “No calia...penso...bueno mira, per la nevera...segur que si veig això cada dia se’m treuran les ganes d’obrir-la...” Surto de la consulta xafada...l’Emili intenta animar-me però jo estic una mica depre i no em deixo ajudar... Ara entenc com se sentia el Dr. Slump quan tornava a casa desprès de veure’s amb la senyoreta Yamabuki i de cop veia el seu reflex real al mirall. Jo potser em veia mes o menys bé, però la realitat es molt diferent i decepcionant... I que bé que la tecnologia permeti estampar-la en un dina-4 per a la seva consulta diària. Gracies, molt amables tots.

Corre que tanquen!

I se'm va fer de nit.

Ja van dos diumenges amb final apoteòsic. Veient que aquest sembla el meu dia fetiche pels grans logros, estaria bé deixar de fer dinars copiosos hores abans de l'entrenament. La setmana passada van ser 12km amb les millors sensacions. Ahir, en van caure 15 amb les pitjors...

No li puc donar la culpa al meu ritme d'entrenaments, ni a les meves poques hores de son, ni tan sols a l'activitat frenètica d'un cap de setmana qualsevol amb nens. Res de tot això. Aquest cop, la culpa de les meves males sensacions contingudes durant 15km és única i exclusivament d'una alimentació errònia.

M'he passat mitja vida a dieta, i l'altre mitja portant una vida sana (és a dir, a dieta també, pero dit com més diplomàtic). I tirava endavant pensant en una talla menys, en uns texans baixets de cintura que em volia comprar....però no. Arribats a aquest punt crec que cal pensar en portar una bona alimentació per una única raó que vagi per sobre de tot: Es absolutament necessari fer-ho si vull aconseguir el que m'he proposat sense morir en l'intent.

Ahir les meves ganes d'entrenar van arrassar amb tot, i no vaig voler fallar per això. Però cada pas que feia em recordava que no havia dinat adequadament i que ho pagaria car. A les 8 del vespre desembaracava del cotxe familiar disposada a fer 15km. Era la meva idea, i a tossuda ningú em guanya. Ja al kilometre 6 em vaig adonar que se m'estava fent de nit. Pero a tossuda ningú em guanya. Fins que no vaig tocar la font del 6.5 no vaig voler girar. Tossuda.

De tornada anava caient la foscor, però per sort passava entre algunes casetes d'amables veïns que imagino que entre tots havien subvencionat algun fanalet per aquell tram. El més dificil va venir a partir del quilometre 9. Ja negra nit apreto a córrer darrere d'un noi que m'avança provist amb un frontal molt professional. Previsor. Però per sorpresa meva a pocs metres decideix girar cua. I només quedo jo, jo i els 6km que em separen del meu sofà i Mentes criminales.

I corro. No sé ben bé perquè. Corro per por, pels violadors potencials, per pressa, pels jabalís autòctons, per nervis, per ganes d'arrivar a casa i sentir-me salvada, per acabar i sentirme'n orgullosa també. Per tot i per res.

I arrivo a casa, exhausta. Rebo algunes trucades familiars i represalies. No surtis tant tard, no veus que és perillós...i com has pogut després del dinar que ens em pegat?... Dono la raó a tothom i m'estiro...no em trobo be. Em comença a sortir tot: nauseas, mareig, estat febril...Sé que podia aconseguir-ho, i estic orgullosa. I tanco els ulls i penso...."el proper cop m'apunto als macarrons bullits amb un raig d'oli". I escolto al meu cos i el sento queixar-se: "no tornis a fer-me això...he aguantat el que m'has exigit, però no m'ho facis més..."

Em queda un bon aprenentage ho sé... i de cada experiència en trec alguna cosa. De la d'ahir: "Digues no a una carrera contínua després d'una barbacoa!"

Som-hi! RTSS!

http://connect.garmin.com/activity/113644464

I si parlo de l'amistat?

Avui és la diada de Catalunya. El dia del meu país. Que lluny queden aquelles diades en que feia plans amb les meves amigues de l’escola per anar a la mani de la tarda... Pensant una mica en tot, descobreixo que la ment té aquestes connexions internes tan cruels. I de cop, alguns bons records et deixen com trista, melancòlica. I perquè no parlar-ne? Si aquests posts són una mica de mi per fascicles, estava clar que algun dia tocaria parlar de l'amistat...el meu gran problema.

De petita no em costava gens fer amics, però una es fa gran i les obligacions es multipliquen exponencialment. Inversament proporcional és el ritme al que disminueixen la quantitat d'amics, de bons amics. Almenys així ha estat en el meu cas. El meu problema? mantenir-los. No he estat capaç.

No pretenc fer-ne un repàs perquè acabaria espatllant el meu portàtil ofegat a llàgrimes, i potser ja n’hi ha hagut masses de llàgrimes, potser ni se les mereixien. Simplement diguem que molta sort no he tingut. Vaig casar-me molt joveneta i vaig tenir a la Irina molt d'hora. Vaig deixar enrere les sortides nocturnes i algun que altre cafè, i així es van anar trencant molts llaços. I la veritat es que la manera com s'anaven trencant va ser molt brusca, massa per mi.

Les males experiències em van convertir en una persona més introvertida i reservada. Entregada als meus, i amb poc temps i ganes de tornar a patir per culpa d’això, vaig decidir conservar al meu costat molt pocs (però bons) amics. Res d'aspiracions a celebracions multitudinàries per un aniversari, o a visites massives amb el naixement d'un nou fill. Tansols algunes poques persones que conserven un lloc al meu cor, aquelles que donen tant, a canvi de molt poc...que estan allà sempre, encara que les obligacions ens impedeixin veure'ns durant períodes més o menys extensos de temps. Perquè en això consisteix l'amistat, no Xavi?

Però aviso. Se que mai serè l'amiga ideal, sóc un desastre, he perdut la pràctica i acumulo molta por. I això em fa ser inconstant, imprecisa, molt imperfecte. Per sort el món esta ple de boniques sorpreses i ara penso que potser el destí treu gent del teu camí perquè desprès te previst posar-ne d'altres, per donar-te noves oportunitats. Noves oportunitats per fer-ho millor. Admeto que encara conservo aquells nervis, aquella por a no fer-ho bé, als silencis incòmodes, a la no-acceptació per part dels altres. I demano disculpes per aquests moments. Però ara me n’adono que segueix valent la pena intentar-ho, per tot el que dona a canvi la oportunitat de trobar-se amb un nou amic.

Per l'Esther i la Montse, que sempre han estat i estan allà. Pels meus nois de Sant Andreu. Per la Marta, a qui redescobreixo cada dia. Per les meves confidents d’abaa, per la Laura. Pels amics essencials, per aquests que esteu fent que torni a creure en això de l'amistat, perdi la por, i recuperi les ganes de tornar-ho a intentar. I per l’Emili, clar. Aquest amic a qui he cedit la parcel•la més gran del meu cor i que porta anys omplint buits que deixaven els altres per evitar que em sentís mai sola.

Ara mes que mai, segueixo buscant la versió millorada de mi.

Simplement, cansada.

Agulletes. Cansament. Desànim. Pupes. Ansietat. Mal humor.

Desprès d'un dilluns amb un entreno potent de fitness, ahir afrontava el dia amb poca energia. Tot i les males perspectives, vaig aconseguir córrer 50 minuts fent voltes concèntriques al voltant de la meva feina. Així estava apropet per si se'm necessitava per alguna cosa...no?

Nooooo... mentida! La realitat es que així m’assegurava que cada 6 minuts aproximadament passaria per la porta del meu gimnàs i podria abandonar dissimuladament si les cames em fallaven i ho acabava considerant necessari...i es que estava, estic, molt cansada.

I es que tinc tantes pupes... moltes, masses! No se si he nascut per córrer, però si és el cas, crec en realitat estava dissenyada per córrer en pilotes per la selva ja que tota tela, gadget musical, samarreteta, pantalonet, qualsevol cosa que em poso, em fa aparèixer una ferida nova en algun punt del cos.

Així que avui descansaré. No puc ajupir-me, no puc seure sense queixar-me d'algun dolor muscular, no puc abaixar del tot els braços per culpa de les meves aixelles encetades... I és que les meves pupes de runner no s'acaben de curar... Deambulo per casa i noto que, per contra, cada cop m'assemblo més a un culturista inflat d'aquells de mobilitat limitada. Però no es pas per la quantitat de músculs hipertrofiats que acumulo...no...és per les agulletes i les ferides varies que si que sembla que col·lecciono. Així que avui...descans!