El joc més divertit

Ningú prepara l’examen per ser pare. Tampoc ningú et dona l’aprovat o el suspens un cop passes les primeres proves. Ets totalment autodidacta. Observes al teu voltant, els pares i mares que coneixes, els teus, els d’altres, els perfectes, els imperfectes. I et sembla que tens clar el que mai no faries, i el que segur que voldràs fer. I a l’hora de la veritat, acabes optant per la improvització, la improvització que tants bons resultats (o no) t’ha donat en la teva, ja una mica llunyana, adolescència.

La família, al principi, és un joc de dos. Els primers mesos de convivència són una adaptació, una prova que si t’esforces, pots arribar a superar amb nota. Estudies bé al teu contrincant, les seves manies, les seves debilitats, els seus punts forts, i comences a dominar el joc perquè això funcioni. El mateix fa ell amb tu, clar. I es troba un equilibri, de vegades es perd i altres es guanya, però sempre queden ganes de tornar a jugar.

Però de cop, entren més jugadors a la partida, i aquests són….com descriure’ls? Són pàgines en blanc on pots escriure el que vulguis…el joc es torna perillós! Fa vertígen segons com. I no juguen sols, no volen jugar sols, no en saben encara. Volen aprendre de tu, els teus moviments, les teves respostes, per desprès aplicar-les. I copiaran i aplicaran el que hagin après quan menys t’ho esperis! El que dius, el que fas, tot ho emmagatzemen i tard o d’hora surt a la llum. Són com petites esponges.

Tinc mil records de moments on he vist com aquestes influències es materialitzen. És tan important el que dius, el que fas, tenim tan a veure amb el que passi desprès....això es el que fa més por de tot! Pànic!

La Irina ja té 4 anys, i l’Aicard 2. Físicament diuen que ella s’assembla a mi, i que el petit és igual al seu pare. Cadascún tenim la nostra petita replica, no ens podem barallar. Al principi era només física, però ara, cada dia que passa, i cada cop més, són repliques més globals.

El millor d’aquesta vida, sens dubte, és veure’ls créixer. Veure’ls aprendre. Cada dia ens sorprenen amb noves sortides que evidencien com n’estan d’atents a tot el que fem. Com són de sensibles a les nostres reaccions, i com les valoren. Així doncs, caldrà esforçar-se per fer-ho bé, per poder aporta’ls-hi el millor de cadascún de nosaltres, i que ells acabin de modelar-se amb les virtuts de la seva pròpia personalitat. Ara que m’he buscat un racó on abocar tot el que penso, espero anar emmagatzemant tots aquests capítols perquè no es perdin mai en la memòria. Perquè d’aquí uns anys, seran un record preciós. De moment en deixo un parell...tampoc vull abusar! A la fi he entès perquè els meus pares tenien tant d’interès en estalviar per comprar-se, com es deia en aquella època, una “filmadora”...Era per retenir tot això que va passant! Qui pogués congelar el temps en aquests moments...

El joc s’ha complicat si, però ara, es molt mes divertit!

Sense oblidar mai els inicis

Passen anys des que acabes uns estudis fins que arribes a sentir-te una arquitecte de debò, i jo crec que mai s’arriba a tenir el cent per cent dels coneixements com per creure que ja ho saps tot.

Quan encara estudiava, vaig tenir la sort d’anar a parar en un despatx petit (no pel nombre de treballadors, sinó per les mesures físiques que tenia), però ple de bons estudiants i millors persones que treballàvem apinyats en una petita aula llogada a la facultat de farmàcia. I vaig tenir la sort (o la vista) d’anar a seure al costat del noi amb grenyes que feia els renders. Aquí va començar una bona amistat que ha passat per parèntesis en el temps però que mai s’ha perdut, ni espero que es trenqui mai.

Vam enllestir la carrera i cadascú va seguir el seu camí, però el destí va fer que anys mes tard, amb el seu propi estudi muntat, aquell noi tornes a confiar en mi per treballar junts de nou. A ell dec molt del que puc arribar a saber d’aquest mon actualment.

Es per això que avui, primer dia de feina desprès de tants dies de descans, em prenc un moment per organitzar els meus arxius i recupero algunes imatges inspiradores de projectes que varem fer plegats quan ja formàvem part d’un petit equip independent que gaudia de tota la força i l’energia de qui es deixa la pell en els seus projectes. Machado Arquitectes va ser per mi com una petita gran família. Les discussions transcendentals es compaginaven amb les converses mes alegres característiques d’una trobada entre amics. I d’allà sortien moltes i bones idees. Per mi, independentment dels despatxos previs en els que vaig treballar, va ser sens dubte el punt de partida per començar a tenir un pensament mes propi i personal, un lloc on tots aportàvem alguna cosa i on de la mescla de tots, en sortia bona arquitectura.

Les circumstancies, la por a la inestabilitat, la maternitat, les noves responsabilitats, i una sèrie de motius que en aquell moment semblaven pesar molt, van fer que jo seguís un altre camí. Mai estaré segura d’haver pres la decisió encertada, però així es la vida! Si busques millorar, has de prendre decisions i arriscar. Ara tinc altres coses, ho reconec, però també sé que en vaig perdre moltes altres marxant del seu costat.

Gràcies Sebas!

Reforma a les Corts

Reforma a Diagonal Mar

Reforma al Barri Gotic

Showroom DC shoes

http://machadoarquitectos.com/

El cas més delicat

Sempre m'he caracteritzat per ser una persona eficient. No se si seria un bon cap, si podria arribar a sentir-me còmoda manant. El que si domino a la perfecció es rebre instruccions i obtenir resultats. Així es com esta estructurada la meva vida laboral i m'hi sento còmoda la majoria dels dies. També em bloquejo amb facilitat quan les coses no surten com voldria. Però mai em veuràs enfadada per aquest motiu (nomes esclataré quan arribi a casa, mentre faig el pollastre pels nens al temps que controlo que no se'm quedin tiesos a la banyera. Seurem a taula i li posaré el cap com un timbal al que tinc ben apropet, a l'entrenador personal que m'he agenciat per tenir-lo les 24h del dia a casa, i l’endemà se m’haurà passat. Ja estaré resetejada)

Però be, al que anava. Funciono així. Rebo instruccions, busco resultats. Fa uns dies que soc de vacances i he comes l'error (o he tingut la previsió) de començar a entrenar-me pel meu gran dia. Estar casada amb el teu preparador físic es el que te, entre aperitiu i gelat estiuenc et solta el que espera de tu i et fa treure l'agenda perquè anotis les pròximes cites esportives. Primer tràmit, la cursa de la Mercè. 10km. Hauries de baixar de 1 hora em diu. Engullo l’últim trocet de patata. Alguna cosa haure de fer amb aquesta alimentació penso entre mi...però estic de vacances, relaxa't, gaudeix-les que s'acabaran en res...

Se'm fa una muntanya, processo la informació i m'enrecordo dels pares del senyor que va inventar el Garmin i el seu univers de dades a temps real. Surto a córrer obsessionada en clavar la velocitat a 6 el km. Miro compulsivament el rellotge i em fa por voler-ne un. Cagundena. Mes gastos!

Però passen els dies i no ho aconsegueixo. Soc nerviosa i impacient, el que m'ha dit ahir, ho vull aconseguir avui...

Pobre. Sempre camina en una línia molt fina i perillosa, i ho sap. Si m'exigeix mes del que puc, l'assumpte li pot esclatar a les mans i haver de passar-se la tarda consolant a una preatleta deprimida perquè no serveix per aixo. Si em demana poc, s'arrisca a que em senti infravalorada. Sens dubte soc el seu cas mes difícil... Hi ha alguna dita que parla de no barrejar la feina amb el plaer... la vam ignorar.

Però sembla que per sort ha atinat be aquest cop. Una hora has dit? Després del meu subidon post inauguració de blog em llevo i surto a córrer a l'hora dels senyors. Sol, calor, molts cotxes, autocars, mes turistes, però jo vull fer-ho ja en menys de una hora. Avui millor que dema. Cabezona que soc.

I ho he aconseguit!!! Avui 10 km en 59 minuts i 33 segons. A continuar seguint les instruccions. Sempre buscant la versió millorada de mi!

Ruta Garmin

TEMPS: 00:59:33

DISTANCIA: 10.00KM

ALÇADA GUANYADA: 146M

Punt de partida

Des que la vida m'ha desdoblat en una persona multi tasca, em persegueix aquella sensació estranya d'estar sempre en tot i en res. No sóc excepcional. Sóc una dona de tantes, amb somnis, obligacions i una família a qui estimar amb totes les energies de que disposo.

Dubto que vaig ser abans, si arquitecte o esportista. Quan encara estudiava vaig descobrir el que l'esport podia fer per mi. Va transformar el meu cos, la meva vida. Vaig descobrir una nova afició, i en el centre de tot, una persona a qui volia seguir el ritme dins i fora de les classes d'spinning...a ell dec tot el que sóc, el que queda d'aquella noia que perdia l'alè a primera fila, i la dona en la que m'he convertit, a vegades tan insegura, que sempre buscarà (i necessitarà sempre) el seu suport incondicional.

Mentrestant em feia arquitecte. Aquesta també és una part molt important de mi, i potser de la que menys parlo, per la sensació constant d'estar sempre en un procés d'aprenentatge sense fi. Ja són moltes les persones que han confiat en mi, que han valorat les meves idees, que m'han donat l'oportunitat d'expressar qui sóc a través de l'arquitectura. I espero seguir fent-ho tota la vida.

I després, amb els anys (no masses), s'obria un nou front. Una altre habilitat (o no) a treballar i millorar: convertida en mare ara toca aprendre a ser-ho, a ser una bona mare. I això ha comportat una transformació en mi, interna i externament. De cop tot es complica i costa més. Els armaris s'omplen de cremes anticel.lulítiques, les hores del dia semblen escurçar-se, i trobar temps per un mateix es converteix en una tasca impossible. I enmig de tot plegat dos noms que donen sentit a tot, dos personetes que ho valen tot: la Irina i l'Aicard.

Arquitecte, mare i esportista. Em sento i em sentiré sempre una simple aficionada que s'atreveix a jugar simultàniament en les tres lligues. Arriscant a vegades, encertant-la d’altres, i fallant tot sovint. Però no deixaré mai d'esforçar-me per millorar aquestes tres parts de mi, sense descuidar-ne cap. Com no podem fer d'altre manera les dones.

Aquests son els tres ingredients de la meva vida, i tot el que trobareu en aquest blog. Tres fronts oberts, i una necessitat d'haver d’arribar a tot amb la sensació constant de no arribar a res. Com jo, moltíssimes mares treballadores i aficionades a l'esport. Esportistes d'estones robades a la família o la professió, que amaguen el potencial que totes tenim (i que espero que encara hi sigui!) sota capes i capes de preocupacions i obligacions diàries.

I quan sembla que ja no pots donar més de si, una idea boja et ronda pel cap...et rodegen persones excepcionals i penses que seria genial poder sentir una mica del que ells senten, del que senten quan aconsegueixen un objectiu. I et planteges un nou repte que ho complicarà tot, però que ho enriquirà alhora: acabar una marató en una de les ciutats que més t'estimes. És de bojos.

Donostia ens veurem les cares al novembre...només espero no decepcionar-te.

Així sóc!...sempre buscant la versió millorada de mi.