No menjar em posa de molt mal humor. Em trastorno, i de cop sóc com més antipàtica. I aquest matí estava així, digue'm que ja he començat el dia amb mal peu. A les 9 tenia cita per fer-me uns anàlisis i tot un seguit de proves (totalment voluntàries) que havien de plasmar per escrit (amb números, percentatges, esquemes gràfics...) el que tots ja sabiem: que necessito canviar moltes coses si vull córrer una marató. Els hàbits, la composició corporal, el meu rendiment, tot.
Així que nomes arribar m’assec davant d’un estrany i li confesso tot: el que menjo, el que entreno, els meus hàbits, les vitamines que prenc, els meus dèficits....Era necessari anar a la consulta i abocar-ho tot perquè una tercera persona s’ho estudiés i ho analitzés. Desprès ell ho corregirà tot. I em dirà que és el que em fa estar estancada en aquest perímetre estàtic que faig desde fa tan temps.
La veritat es que sempre intento evitar parlar d’aquest tema, i teclejo i em sembla increïble que ara mateix estigui escrivint sobre això. Sobre els problemes amb el meu físic. Però bé, ja esta fet. Aquí va el meu nou propòsit de tardor: tipa de fer esport i menjar sa amb l’objectiu d’aprimar-me, ara provaré de fer-ho amb l’objectiu de ser eficient CORRENT. La veritat és que és un propòsit molt diferent, però el camí per ara sembla molt similar…
Un cop he acabat de respondre al tercer grau, passo a la sala contigua on m’estiro sobre una màquina especialitzada, que m’escanejarà per donar-me els resultats del meu estudi antropomòrfic. Com si ja em conegués de tota la vida i intuís com em podien arribar a afectar les seves paraules, l’amable analista m’adverteix que els resultats poden ser lleugerament superiors al que jo m’imagino, ja que la màquina (cruel) no s’oblida de comptabilitzar ni un gram de greix.
A través de la pantalla de l’ordinador puc veure un parell de seccions de mi mateixa. En una observo una escoliosi de cavall. Recordo la època en que ma mare em va apuntar a gimnàstica correctiva per millorar-ho... Esta clar que no va servir de gaire...i segueixo torta, molt torta. En l’altre, apareixen les meves masses ordenades cromàticament. En vermell em grafia el que se suposa que son músculs forts i necessaris....amb groc tot allò del que es podria prescindir. No m’agrada el que veig i mentre em va explicant no puc evitar pensar en com m’agradaria que la Beyoncé estigues a la sala d’espera contigua, i que també passes per aquesta maquina, per poder desprès fer un cop d’ull als seus resultats i comentar-los plegades.
Un cop aclarides les dades, aquest noi tan simpàtic me n’imprimeix una copia. “No calia...penso...bueno mira, per la nevera...segur que si veig això cada dia se’m treuran les ganes d’obrir-la...” Surto de la consulta xafada...l’Emili intenta animar-me però jo estic una mica depre i no em deixo ajudar... Ara entenc com se sentia el Dr. Slump quan tornava a casa desprès de veure’s amb la senyoreta Yamabuki i de cop veia el seu reflex real al mirall. Jo potser em veia mes o menys bé, però la realitat es molt diferent i decepcionant... I que bé que la tecnologia permeti estampar-la en un dina-4 per a la seva consulta diària. Gracies, molt amables tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada