Tanco els ulls i només se sent el soroll del mar. Tot es idíl•lic i no hauria de ser difícil relaxar-se i deixar-se portar. Ser capaç de passar una estona amb un mateix. Però no em surt, no ho aconsegueixo. Jo sóc la suma de moltes coses sense les quals ja no sé viure, sense les quals jo no soc jo.
Obro els ulls i de fons tinc el mar mediterrani, als peus, les aigües cristal•lines de Formentera. Allà lluny puc veure dos germanets que juguen amb les onades, la mar és plana i poc profunda, així que res els impedeix saltar i gaudir de l'aigua sense por. Penso en els nens. Ara mateix se que estan bé, a la voreta del seu pare que els cuida i l'adoren. Però a mi em falten aquí.
Ja no sé, no recordo, qui era jo abans de tot això. Ja no sé gaudir de moments així sense que una part de mi, la que esta anclada a ells, sigui incapaç de deslligar-se del tot. I l’Emili... Ell sempre esta quan el necessito. La seva presencia constant i segura fa que m'hagi habituat tan a tenir-lo amb mi, que em recolzi tan en ell, que allunyar-me'n un parell de dies em converteix en una persona vulnerable. Incapaç d'estar un parell de dies sola amb mi mateixa. La veritat es que això no em fa ni pitjor ni millor persona, simplement soc diferent. Dependent.
Aquest cap de setmana l'he passat amb la Marta, la meva padrina. Tenir aquest títol ha fet que, des de sempre, assumís la responsabilitat de cuidar molt de mi. I ara que ens em fet persones adultes, em convertit aquesta relació familiar en amistat, i em descobert que ja som capaces de parlar obertament de la vida sense contemplacions. Del que falta de vegades, com això de tenir temps per un mateix, o de tenir-ne massa, que potser és més el que li passa a ella. Han estat dos dies fantàstics en el millor entorn i en molt bona companyia, hi han hagut compres, sopars, copes i rises, moltes rises. Sembla que finalment he aconseguit desconnectar una mica, que era l'objectiu.
Però també hi han hagut molts moments en els que m’hagués encantat poder teletransportar-me en un moment a casa, veure per un forat a la meva petita família, a ell jugant amb els nens, veure que tots estan bé, que no m’enyoren, i que ningú pateix perquè jo tanqui de vacances dos dies. Però això no es pot fer. Cal confiar en que tots quatre hem sentit aquesta enyorança que s'ha anat suavitzant amb el pas de les hores, per deixar pas a les ganes boges de tornar-nos a retrobar un cop acabat el cap de setmana. Amb oxigen nou als pulmons, he deixat enrere aquest petit paradís per tornar a la voreta dels meus, conscient de que sense ells, qualsevol paradís estaria incomplet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada