Una entrega i una paella

Algú va decidir que la setmana tindria set dies, i algú una miqueta més graciós va decidir que en treballaríem cinc. I encara que en principi aquesta proporció em pugui arribar a semblar raonable, aquesta setmana a mi se m'ha fet insuportable. Se m'han acumulat massa temes i alguns grans errors.

Començava la jornada de dilluns amb una alegria descafeïnada. Potser es que porto molts dies bloquejada amb la nova alimentació i decebuda amb els resultats. Però els resultats esportius no estaven tan malament, així que desprès de la Mitja de Diumenge tocava obrir el meu planning del mes d'octubre i afrontar-lo amb mes ganes que mai...

Dilluns i dimarts vaig complir sense problemes, però cansada, això si, l’esforç de la competició es feia notar. A més, aquest estiu interminable em fa molt difícil entrenar a la meva hora habitual (les 3 del migdia), així que les tirades es fan molt dures.

Però dimecres la carrega laboral ja començava a fer-me minvar molt les forces. Així que vaig optar per prendre’m el dia de descans. Com si es tractes de peces de domino, un dia intens de feina implica que l'entreno previst no s'acabi realitzant, i la suma d'aquests dos fets, que l'ansietat acabi fent acte de presencia. Malmenjo, i començo a intuir que la setmana podria espatllar-se.

Toco fons dimecres tarda, quan prenc consciencia que l’endemà es el Sant de l'Emili i que jo estic sense regal. Sense opció de moure'm massa, surto acompanyada dels meus nens (a qui se'ls acaba l'autonomia a les 7 de la tarda) convençuda que trobaré un bon regal pel barri. Error: al barri no hi ha de tot. Acabo adquirint un pijama i una paella, i em sento la pitjor dona del planeta. Inactiva esportivament, esgotada laboralment i desencertada familiarment.

Dijous mes feina, sense ganes. No entreno, no puc, no vull. Nomes puc pensar en plànols i reunions, en pistes de tenis i en la família Nadal, no desconnecto.

Divendres mes feina, sense forces. Reunions i mes correccions, pressió, mes reunions, fixem l'entrega final a mitjans de la setmana vinent, el festiu del 12 d'octubre es posa en crisi, recapitulem i planifiquem la feina, repartim. I plego. No entreno, ni puc, ni vull.

I dema, a la fi, ja es dissabte. El cap de setmana ja esta aquí i sento que el puc aprofitar, que l'haig d'aprofitar. Paso pagina i nomes penso en família i, perquè no? potser també en quilometres. Aquesta setmana el pensament de deixar-ho córrer ha estat molt present en mi, massa. No he tingut temps per tot i la sensació d'estar fallant m'ha minat molt la moral. Així que dema toca dissipar dubtes, i ho haig de fer ràpid. Dema sortiré a recuperar la confiança i la motivació, en algun racó l’haig de trobar. Peti qui peti....

Pensava que ho podia fer tot però queda demostrat que hi ha setmanes que no puc... que no podré. Però espero que això no em pari!...I encara que aquesta setmana potser ningú ho diria...jo intentaré seguir el cami que he triat... RTSS...