El joc més divertit

Ningú prepara l’examen per ser pare. Tampoc ningú et dona l’aprovat o el suspens un cop passes les primeres proves. Ets totalment autodidacta. Observes al teu voltant, els pares i mares que coneixes, els teus, els d’altres, els perfectes, els imperfectes. I et sembla que tens clar el que mai no faries, i el que segur que voldràs fer. I a l’hora de la veritat, acabes optant per la improvització, la improvització que tants bons resultats (o no) t’ha donat en la teva, ja una mica llunyana, adolescència.

La família, al principi, és un joc de dos. Els primers mesos de convivència són una adaptació, una prova que si t’esforces, pots arribar a superar amb nota. Estudies bé al teu contrincant, les seves manies, les seves debilitats, els seus punts forts, i comences a dominar el joc perquè això funcioni. El mateix fa ell amb tu, clar. I es troba un equilibri, de vegades es perd i altres es guanya, però sempre queden ganes de tornar a jugar.

Però de cop, entren més jugadors a la partida, i aquests són….com descriure’ls? Són pàgines en blanc on pots escriure el que vulguis…el joc es torna perillós! Fa vertígen segons com. I no juguen sols, no volen jugar sols, no en saben encara. Volen aprendre de tu, els teus moviments, les teves respostes, per desprès aplicar-les. I copiaran i aplicaran el que hagin après quan menys t’ho esperis! El que dius, el que fas, tot ho emmagatzemen i tard o d’hora surt a la llum. Són com petites esponges.

Tinc mil records de moments on he vist com aquestes influències es materialitzen. És tan important el que dius, el que fas, tenim tan a veure amb el que passi desprès....això es el que fa més por de tot! Pànic!

La Irina ja té 4 anys, i l’Aicard 2. Físicament diuen que ella s’assembla a mi, i que el petit és igual al seu pare. Cadascún tenim la nostra petita replica, no ens podem barallar. Al principi era només física, però ara, cada dia que passa, i cada cop més, són repliques més globals.

El millor d’aquesta vida, sens dubte, és veure’ls créixer. Veure’ls aprendre. Cada dia ens sorprenen amb noves sortides que evidencien com n’estan d’atents a tot el que fem. Com són de sensibles a les nostres reaccions, i com les valoren. Així doncs, caldrà esforçar-se per fer-ho bé, per poder aporta’ls-hi el millor de cadascún de nosaltres, i que ells acabin de modelar-se amb les virtuts de la seva pròpia personalitat. Ara que m’he buscat un racó on abocar tot el que penso, espero anar emmagatzemant tots aquests capítols perquè no es perdin mai en la memòria. Perquè d’aquí uns anys, seran un record preciós. De moment en deixo un parell...tampoc vull abusar! A la fi he entès perquè els meus pares tenien tant d’interès en estalviar per comprar-se, com es deia en aquella època, una “filmadora”...Era per retenir tot això que va passant! Qui pogués congelar el temps en aquests moments...

El joc s’ha complicat si, però ara, es molt mes divertit!