Una d'aquelles situacions surrealistes

Per sort, sempre hi ha moments que incomprensiblement, acaben valent la pena.

Després d’una setmana laboralment estranya, toco el divendres amb les mans i no veig el moment de plegar de la feina. Imagino que en els temps que corren costa sentir-se realitzat en el teu lloc de treball. La paraula crisis ho ha inundat tot: la oficina, els correus, les noticies, els diaris, les tasses de cafè….arreu on miris veuràs que és el tema principal de conversa, la gran preocupació. Sóc afortunada de seguir tenint feina, ja ho sé. Però de vegades la càrrega psicològica de seguir en actiu, ja em resulta insuportable.

Abans les persones valíem perquè valíem, ho demostràvem a diari i estàvem en el nostre dret de poder ser recompensades per l’esforç i la dedicació a final de mes. Ara tinc la sensació constant d’haver de donar sempre les gracies per poder seure davant del ordinador cada mati. El teu sou ja no és una recompensa pel treball ben fet, és com una mena de favor titànic que et fa l’empresa per poder seguir guardant-te la cadira calenta, tot i les complicacions que pateix. I de vegades aquesta sensació em supera, ho admeto.

I aquesta setmana hi hagut més de tot: més sensacions de crisi, més projectes que no avancen, més propostes infinites que ens tenen treballant al dos-cents per cent i que ens desgasten. Moments de cansament produït pel fet de donar tant i rebre ben poc a canvi. Però, que se n’ha fet del reconeixement (tan necessari a vegades) del esforç que un fa? Tot això ja s’ha perdut….la crisi s’ho ha menjat tot. No nomes s’ha endut part dels nostres ingressos, també s’està emportant les nostres esperances, la nostra motivació diària, les nostres ganes de canviar el mon mitjançant els nostres dibuixos…ara som màquines de produir. Produïm propostes i propostes amb l’esperança de que alguna es materialitzi i es converteixi en projecte. Projecte que doni diners. Diners que donin tranquil•litat. Tranquil•litat que ens faci recordar perquè ens encantava ser arquitectes.

Però ja deien en algun anunci que l’esser humà es extraordinari, i quan esta desmoralitzat es capaç de treure forces dels moments més inhòspits. Després d’un parell de gerres d’aigua freda durant la setmana, avui arribava al despatx una mica apàtica. Enfundada en el meu vestuari de “viernes, casi finde” lluïa pantalons mig hippies, esquena descoberta, tatuatge ben visible i samarreta Bershka d’estampat american style (una de les meves peces fetiche al mes pur estil Avril Lavigne... no em preguntis perquè, ja sé que tinc 32 anys i dos fills…ja ho se...i jo tampoc ho entenc, però que vols?...Massimo Dutti segueix sense atraure’m el més mínim... i ni se si ho acabarà fent mai!)



La samarreta era aquesta, pero, admetem-ho, no em quedava aixi de be...

Resumint, arribo al despatx lluint un look mes propi de bar de copes que d’arquitecte formal, però no per això menys útil. Les meves pretensions no anaven mes enllà d’arribar, posar cascos, música, i produir. Però per sorpresa meva entren per la porta tres senyors alts i imponents, d’aquells que es nota que manen. Entre ells reconeixo al pare del Rafa Nadal, a qui porto temps dedicada en cos i anima, a ell i als seus projectes d’acadèmies de tennis arreu del món. Però ho faig des de les segones files, on visc, segurament, molt més tranquil•la.

Però avui, per estrany que em sembli, el seu advocat demana conèixer la persona que ha preparat la presentació…I jo amb aquestes pintes…. Entro al bany i la inseguretat s’apodera de mi. Agafo la brocha gorda i li dono color a les meves galtes, i al nas. Pretenc fer-me presentable en cosa de minuts, però sento que es una batalla perduda. Samarreta per dins, que com a mínim no em pengin els flecos. I surto així d’espantosa. I noto que en el dia d’avui no he acabat d’estar massa encertada....que hi farem.

Per sorpresa meva, aquesta peculiar situació, m’ha acabat alegrant el dia... incomprensible, no? Mira que es necessita ben poc a vegades...El que esta ben clar es que si la bellesa esta en el interior, avui el meu potencial estava al costadet d’aquesta ultima, ben ocult, només palpable en la qualitat de la presentació que es projectava sobre el plasma de la sala de reunions. I espero que hagi estat suficient, perquè així sóc jo. La possibilitat de trobar-me asseguda enfundada en un traje-jaqueta és ínfima.

I a més, es que no seria jo....no quedaria res de la meva essència.

El paradís incomplet

Tanco els ulls i només se sent el soroll del mar. Tot es idíl•lic i no hauria de ser difícil relaxar-se i deixar-se portar. Ser capaç de passar una estona amb un mateix. Però no em surt, no ho aconsegueixo. Jo sóc la suma de moltes coses sense les quals ja no sé viure, sense les quals jo no soc jo.

Obro els ulls i de fons tinc el mar mediterrani, als peus, les aigües cristal•lines de Formentera. Allà lluny puc veure dos germanets que juguen amb les onades, la mar és plana i poc profunda, així que res els impedeix saltar i gaudir de l'aigua sense por. Penso en els nens. Ara mateix se que estan bé, a la voreta del seu pare que els cuida i l'adoren. Però a mi em falten aquí.

Ja no sé, no recordo, qui era jo abans de tot això. Ja no sé gaudir de moments així sense que una part de mi, la que esta anclada a ells, sigui incapaç de deslligar-se del tot. I l’Emili... Ell sempre esta quan el necessito. La seva presencia constant i segura fa que m'hagi habituat tan a tenir-lo amb mi, que em recolzi tan en ell, que allunyar-me'n un parell de dies em converteix en una persona vulnerable. Incapaç d'estar un parell de dies sola amb mi mateixa. La veritat es que això no em fa ni pitjor ni millor persona, simplement soc diferent. Dependent.

Aquest cap de setmana l'he passat amb la Marta, la meva padrina. Tenir aquest títol ha fet que, des de sempre, assumís la responsabilitat de cuidar molt de mi. I ara que ens em fet persones adultes, em convertit aquesta relació familiar en amistat, i em descobert que ja som capaces de parlar obertament de la vida sense contemplacions. Del que falta de vegades, com això de tenir temps per un mateix, o de tenir-ne massa, que potser és més el que li passa a ella. Han estat dos dies fantàstics en el millor entorn i en molt bona companyia, hi han hagut compres, sopars, copes i rises, moltes rises. Sembla que finalment he aconseguit desconnectar una mica, que era l'objectiu.

Però també hi han hagut molts moments en els que m’hagués encantat poder teletransportar-me en un moment a casa, veure per un forat a la meva petita família, a ell jugant amb els nens, veure que tots estan bé, que no m’enyoren, i que ningú pateix perquè jo tanqui de vacances dos dies. Però això no es pot fer. Cal confiar en que tots quatre hem sentit aquesta enyorança que s'ha anat suavitzant amb el pas de les hores, per deixar pas a les ganes boges de tornar-nos a retrobar un cop acabat el cap de setmana. Amb oxigen nou als pulmons, he deixat enrere aquest petit paradís per tornar a la voreta dels meus, conscient de que sense ells, qualsevol paradís estaria incomplet.

Entre 14000 persones caben grans èxits, molts esforços, i algunes pors

Diumenge 18, les 9:00 del mati:
-"Mama, on es la Guio?" pregunta el meu germà gran.
-"Ha anat a córrer una marató", respon ma mare.

Incorrecte. Ahir no estava corrent una marató, no...si li vaig dir a ma mare que a les 11 ja estaria a casa!!! Una mare confia molt en el potencial d'una filla...Però molt, molt, eh!

El meu germà m'ho explica i me n'adono que realment la família no es massa conscient del que es això d'una marató, i segurament ni idea del esforç que haure de fer si vull, simplement, acabar...però la veritat es que de vegades ni jo mateixa sóc conscient del que implica aquesta inscripció que he fet. I confesso que a estones me'n arrepenteixo...com ahir minuts abans de la sortida de la cursa de la Mercè.

Ahir tocaven 10km...i ho sento però jo encara no els hi he perdut el respecte, sóc nova en tot això i qualsevol distancia m’impressiona. Miro el dorsal i veig que surto de les ultimes...i es lògic sabent a quin ritme corro...però això em fa pensar que no crec que ningú d'aquest bloc blanc estigui tan boig com per haver-se inscrit a SS (be...alguns si, el Xavi, que esta tan tarat com jo, pero mes preparat...el Dani i l‘Ignasi... però ells no conten...que venen d'acompanyants! I algun inclus corre en plan follet tortuga amb un preciós sobrepès...el Jan!)

"Estic sonada" penso per dins. Col•locada a la línia de sortida, nomes sento la força del arrepentiment. Estar aquí ja es un bon repte per mi, i es suficient! I de cop veig clar que el que tinc en ment es un somni de dubtosa materialització...En aquell moment, i potser per primer cop, toco de peus a terra.

Però aparto aquests pensaments de mi i em centro en la cursa...surto sense rellotge ni res, a sentiment. I estic nerviosa, molt nerviosa. Ballo sobre els peus incontroladament...Hi ha milers de persones i a mitja Gran Via perdo la Vane i els nois...em giro cada tres minuts però tothom va de verd!!! Impossible identificar samarretes essencials...i no els veig...El meu nivell d’agitació tot ho intensifica i em sap tan greu haver-los perdut de vista...Perdo uns minuts corrent com els crancs buscant-los... i em desespero..assumeixo que els he perdut i em sento fatal per no haver complert amb la meva promesa...Ho he fet tan malament com he sabut.

Em quedo sola i nomes puc córrer. Decideixo posar-me els cascos amb la musica ben alta, realment no em nodreixo gens del ambient i ara em sap greu, ja que imagino que dona forces afegides...però m’aïllo perquè, per ara, no se córrer d'altre manera.
Acabo rebentada...en els últims km he intentat apretar sense massa èxit...ha estat una cursa estranya i estic una mica decebuda amb mi mateixa per com ha sortit tot.

Malgrat tot, decideixo passar olímpicament del resultat per gaudir del moment "arribada". La Vane i la Mónica estan al caure i només penso en abraçar-les i intentar transmetre'ls-hi el meu agraïment per haver decidit animar-se a córrer. Sento que la seva complicitat durant aquestes setmanes retroalimenta els nostres ànims, i totes estem treien el millor de dins...En aquells moments també me'n recordo de la Sus, i aprofito per confessar que veure-la competint a la Vila em va despertar les ganes d'estar a la banda dels que corren...Per mi, saber que totes elles em fan costat, em fa tirar endavant, i em dona forces per no abandonar en el meu esbojarrat propòsit...

Ara mateix no veig clar que sigui capaç de córrer un marató. N'estic prenent consciencia i ara confesso que començo a estar espantada...i per postres aquest mati m'he pesat. No crec que ninguna keniata d’aquelles pesi això que he vist a la bàscula...i altre cop em desanimo. Però enseguida li trec importància. "Això es que amb tan fitness i tants km, ara em pesen un ou els quàdriceps..." :)

Seguim endavant! Que res s'interposi entre els meus peus i l'objectiu. Sortiran mil dubtes, mil moments en que no creure en absolut en mi mateixa. Però he de tirar endavant, perquè m'ho he promès i no em puc fallar! I gracies altre cop a tots els que em feu costat, ni us imagineu com en sou d'importants.

I moltes, moltes felicitats a tots pels nostres resultats d'ahir!
Va ser un dia per recordar!!!

Sobre com et pot espatllar el dia un estudi antropomòrfic

No menjar em posa de molt mal humor. Em trastorno, i de cop sóc com més antipàtica. I aquest matí estava així, digue'm que ja he començat el dia amb mal peu. A les 9 tenia cita per fer-me uns anàlisis i tot un seguit de proves (totalment voluntàries) que havien de plasmar per escrit (amb números, percentatges, esquemes gràfics...) el que tots ja sabiem: que necessito canviar moltes coses si vull córrer una marató. Els hàbits, la composició corporal, el meu rendiment, tot.

Així que nomes arribar m’assec davant d’un estrany i li confesso tot: el que menjo, el que entreno, els meus hàbits, les vitamines que prenc, els meus dèficits....Era necessari anar a la consulta i abocar-ho tot perquè una tercera persona s’ho estudiés i ho analitzés. Desprès ell ho corregirà tot. I em dirà que és el que em fa estar estancada en aquest perímetre estàtic que faig desde fa tan temps.

La veritat es que sempre intento evitar parlar d’aquest tema, i teclejo i em sembla increïble que ara mateix estigui escrivint sobre això. Sobre els problemes amb el meu físic. Però bé, ja esta fet. Aquí va el meu nou propòsit de tardor: tipa de fer esport i menjar sa amb l’objectiu d’aprimar-me, ara provaré de fer-ho amb l’objectiu de ser eficient CORRENT. La veritat és que és un propòsit molt diferent, però el camí per ara sembla molt similar…

Un cop he acabat de respondre al tercer grau, passo a la sala contigua on m’estiro sobre una màquina especialitzada, que m’escanejarà per donar-me els resultats del meu estudi antropomòrfic. Com si ja em conegués de tota la vida i intuís com em podien arribar a afectar les seves paraules, l’amable analista m’adverteix que els resultats poden ser lleugerament superiors al que jo m’imagino, ja que la màquina (cruel) no s’oblida de comptabilitzar ni un gram de greix.

A través de la pantalla de l’ordinador puc veure un parell de seccions de mi mateixa. En una observo una escoliosi de cavall. Recordo la època en que ma mare em va apuntar a gimnàstica correctiva per millorar-ho... Esta clar que no va servir de gaire...i segueixo torta, molt torta. En l’altre, apareixen les meves masses ordenades cromàticament. En vermell em grafia el que se suposa que son músculs forts i necessaris....amb groc tot allò del que es podria prescindir. No m’agrada el que veig i mentre em va explicant no puc evitar pensar en com m’agradaria que la Beyoncé estigues a la sala d’espera contigua, i que també passes per aquesta maquina, per poder desprès fer un cop d’ull als seus resultats i comentar-los plegades.

Un cop aclarides les dades, aquest noi tan simpàtic me n’imprimeix una copia. “No calia...penso...bueno mira, per la nevera...segur que si veig això cada dia se’m treuran les ganes d’obrir-la...” Surto de la consulta xafada...l’Emili intenta animar-me però jo estic una mica depre i no em deixo ajudar... Ara entenc com se sentia el Dr. Slump quan tornava a casa desprès de veure’s amb la senyoreta Yamabuki i de cop veia el seu reflex real al mirall. Jo potser em veia mes o menys bé, però la realitat es molt diferent i decepcionant... I que bé que la tecnologia permeti estampar-la en un dina-4 per a la seva consulta diària. Gracies, molt amables tots.

Corre que tanquen!

I se'm va fer de nit.

Ja van dos diumenges amb final apoteòsic. Veient que aquest sembla el meu dia fetiche pels grans logros, estaria bé deixar de fer dinars copiosos hores abans de l'entrenament. La setmana passada van ser 12km amb les millors sensacions. Ahir, en van caure 15 amb les pitjors...

No li puc donar la culpa al meu ritme d'entrenaments, ni a les meves poques hores de son, ni tan sols a l'activitat frenètica d'un cap de setmana qualsevol amb nens. Res de tot això. Aquest cop, la culpa de les meves males sensacions contingudes durant 15km és única i exclusivament d'una alimentació errònia.

M'he passat mitja vida a dieta, i l'altre mitja portant una vida sana (és a dir, a dieta també, pero dit com més diplomàtic). I tirava endavant pensant en una talla menys, en uns texans baixets de cintura que em volia comprar....però no. Arribats a aquest punt crec que cal pensar en portar una bona alimentació per una única raó que vagi per sobre de tot: Es absolutament necessari fer-ho si vull aconseguir el que m'he proposat sense morir en l'intent.

Ahir les meves ganes d'entrenar van arrassar amb tot, i no vaig voler fallar per això. Però cada pas que feia em recordava que no havia dinat adequadament i que ho pagaria car. A les 8 del vespre desembaracava del cotxe familiar disposada a fer 15km. Era la meva idea, i a tossuda ningú em guanya. Ja al kilometre 6 em vaig adonar que se m'estava fent de nit. Pero a tossuda ningú em guanya. Fins que no vaig tocar la font del 6.5 no vaig voler girar. Tossuda.

De tornada anava caient la foscor, però per sort passava entre algunes casetes d'amables veïns que imagino que entre tots havien subvencionat algun fanalet per aquell tram. El més dificil va venir a partir del quilometre 9. Ja negra nit apreto a córrer darrere d'un noi que m'avança provist amb un frontal molt professional. Previsor. Però per sorpresa meva a pocs metres decideix girar cua. I només quedo jo, jo i els 6km que em separen del meu sofà i Mentes criminales.

I corro. No sé ben bé perquè. Corro per por, pels violadors potencials, per pressa, pels jabalís autòctons, per nervis, per ganes d'arrivar a casa i sentir-me salvada, per acabar i sentirme'n orgullosa també. Per tot i per res.

I arrivo a casa, exhausta. Rebo algunes trucades familiars i represalies. No surtis tant tard, no veus que és perillós...i com has pogut després del dinar que ens em pegat?... Dono la raó a tothom i m'estiro...no em trobo be. Em comença a sortir tot: nauseas, mareig, estat febril...Sé que podia aconseguir-ho, i estic orgullosa. I tanco els ulls i penso...."el proper cop m'apunto als macarrons bullits amb un raig d'oli". I escolto al meu cos i el sento queixar-se: "no tornis a fer-me això...he aguantat el que m'has exigit, però no m'ho facis més..."

Em queda un bon aprenentage ho sé... i de cada experiència en trec alguna cosa. De la d'ahir: "Digues no a una carrera contínua després d'una barbacoa!"

Som-hi! RTSS!

http://connect.garmin.com/activity/113644464

I si parlo de l'amistat?

Avui és la diada de Catalunya. El dia del meu país. Que lluny queden aquelles diades en que feia plans amb les meves amigues de l’escola per anar a la mani de la tarda... Pensant una mica en tot, descobreixo que la ment té aquestes connexions internes tan cruels. I de cop, alguns bons records et deixen com trista, melancòlica. I perquè no parlar-ne? Si aquests posts són una mica de mi per fascicles, estava clar que algun dia tocaria parlar de l'amistat...el meu gran problema.

De petita no em costava gens fer amics, però una es fa gran i les obligacions es multipliquen exponencialment. Inversament proporcional és el ritme al que disminueixen la quantitat d'amics, de bons amics. Almenys així ha estat en el meu cas. El meu problema? mantenir-los. No he estat capaç.

No pretenc fer-ne un repàs perquè acabaria espatllant el meu portàtil ofegat a llàgrimes, i potser ja n’hi ha hagut masses de llàgrimes, potser ni se les mereixien. Simplement diguem que molta sort no he tingut. Vaig casar-me molt joveneta i vaig tenir a la Irina molt d'hora. Vaig deixar enrere les sortides nocturnes i algun que altre cafè, i així es van anar trencant molts llaços. I la veritat es que la manera com s'anaven trencant va ser molt brusca, massa per mi.

Les males experiències em van convertir en una persona més introvertida i reservada. Entregada als meus, i amb poc temps i ganes de tornar a patir per culpa d’això, vaig decidir conservar al meu costat molt pocs (però bons) amics. Res d'aspiracions a celebracions multitudinàries per un aniversari, o a visites massives amb el naixement d'un nou fill. Tansols algunes poques persones que conserven un lloc al meu cor, aquelles que donen tant, a canvi de molt poc...que estan allà sempre, encara que les obligacions ens impedeixin veure'ns durant períodes més o menys extensos de temps. Perquè en això consisteix l'amistat, no Xavi?

Però aviso. Se que mai serè l'amiga ideal, sóc un desastre, he perdut la pràctica i acumulo molta por. I això em fa ser inconstant, imprecisa, molt imperfecte. Per sort el món esta ple de boniques sorpreses i ara penso que potser el destí treu gent del teu camí perquè desprès te previst posar-ne d'altres, per donar-te noves oportunitats. Noves oportunitats per fer-ho millor. Admeto que encara conservo aquells nervis, aquella por a no fer-ho bé, als silencis incòmodes, a la no-acceptació per part dels altres. I demano disculpes per aquests moments. Però ara me n’adono que segueix valent la pena intentar-ho, per tot el que dona a canvi la oportunitat de trobar-se amb un nou amic.

Per l'Esther i la Montse, que sempre han estat i estan allà. Pels meus nois de Sant Andreu. Per la Marta, a qui redescobreixo cada dia. Per les meves confidents d’abaa, per la Laura. Pels amics essencials, per aquests que esteu fent que torni a creure en això de l'amistat, perdi la por, i recuperi les ganes de tornar-ho a intentar. I per l’Emili, clar. Aquest amic a qui he cedit la parcel•la més gran del meu cor i que porta anys omplint buits que deixaven els altres per evitar que em sentís mai sola.

Ara mes que mai, segueixo buscant la versió millorada de mi.

Simplement, cansada.

Agulletes. Cansament. Desànim. Pupes. Ansietat. Mal humor.

Desprès d'un dilluns amb un entreno potent de fitness, ahir afrontava el dia amb poca energia. Tot i les males perspectives, vaig aconseguir córrer 50 minuts fent voltes concèntriques al voltant de la meva feina. Així estava apropet per si se'm necessitava per alguna cosa...no?

Nooooo... mentida! La realitat es que així m’assegurava que cada 6 minuts aproximadament passaria per la porta del meu gimnàs i podria abandonar dissimuladament si les cames em fallaven i ho acabava considerant necessari...i es que estava, estic, molt cansada.

I es que tinc tantes pupes... moltes, masses! No se si he nascut per córrer, però si és el cas, crec en realitat estava dissenyada per córrer en pilotes per la selva ja que tota tela, gadget musical, samarreteta, pantalonet, qualsevol cosa que em poso, em fa aparèixer una ferida nova en algun punt del cos.

Així que avui descansaré. No puc ajupir-me, no puc seure sense queixar-me d'algun dolor muscular, no puc abaixar del tot els braços per culpa de les meves aixelles encetades... I és que les meves pupes de runner no s'acaben de curar... Deambulo per casa i noto que, per contra, cada cop m'assemblo més a un culturista inflat d'aquells de mobilitat limitada. Però no es pas per la quantitat de músculs hipertrofiats que acumulo...no...és per les agulletes i les ferides varies que si que sembla que col·lecciono. Així que avui...descans!

Barbacoa amb happy...end?

Crec que una imatge val més que mil paraules, així que avui, res de llargues explicacions. Era diumenge al mati. Carreguem cotxe i sortim direcció Molins de Rei. Atabiada amb tots els ingredients per a fer amanida per divuit i el cotxe ple de nens i nenes guapos amb ganes de passar-ho bé, sento (inexplicablement) com un mal humor que ve de ben endins. I no entenc massa el perquè.

O si. Aquell mati l'Emili havia sortit a córrer. Havia tornat ben cansat, s'havia fet una bona dutxa i ara marxava a dinar amb aquell somriure imprès a la cara, el que apareix desprès d'haver fet un entreno collonut. A mi em tocava el torn de la tarda....i confio tan poc en mi mateixa!...em coneixo tant els punts dèbils!...sabia que trobaria mil excuses: se't farà de nit, cal banyar als nens, estic massa tipa, l'Aicard vol que em quedi, la Irina no vol que marxi, estic massa cansada de la setmana,... sempre acabo trobant una excusa que m'encaixa.

Així que tenia l'humor típic de qui vol amb totes les seves forces fer alguna cosa, però que sap que la majoria dels dies no disposa de suficient voluntat per fer-la.

Vam passar un dia magnífic, acompanyats de molt bons amics i les millors sensacions que et dona el sentiment de pertànyer a alguna cosa gran. Una mateixa afició va unir a les nostres parelles, i ara, ens ha unit a tots nosaltres. Espero que aquesta amistat duri molt i molt de temps, inclús quan l'edat no ens deixi altre opció que canviar les competicions esportives per quedades per jugar a cartes!

Però, mentrestant, proposo alternar l'esport amb els asados argentinos, ja que ahir, finalment, vaig aconseguir combinar-los sense problemes. Això si, va caldre una força de voluntat titànica, prescindir del orujo, i un marit que m'impulsés per treure forces d'on no n'hi ha i aconseguir fer el que m'havia proposat de bon matí,...

Així que després d'això...

(Jo també hi era, eh... però estic darrere d'un vas de plàstic ple de...gazpacho?)

...despres d'aixo la meva familia em va fer baixar del cotxe a 12km de casa. Aixi que a mi em va tocar tornar corrent. El balanç és molt positiu, i les sensacions són una mescla d'aquestes dues caricatures de mi: la del cansament absolut durant l'entrenament i la de l'alegria d'entrar a la dutxa amb la feina feta! Desprès d'això no se si aixecaré cap la resta de la semana, pero faré el que pugui...No sé si això te molt a veure amb el típic happy end....ara, de suada, puc asegurar que n'anava un rato llarg!

http://connect.garmin.com/activity/112063195

Temps: 1:12:41_Distancia:12.05km_Ritme mig: 6:01 min/km_Alçada guanyada: 276m

La viva imatge del cansament

La de l'alegria d'haver arrivat a casa...viva!

Alliberem als hàmsters!

Suposo que quan no has conegut altre cosa que la teva gàbia, aquest espai et sembla idíl•lic. Et mous per dins amb confiança, tens el menjar més adient per tu al teu abast, i allà, en un racó, tens una roda on estirar les potetes quan necessites desestressar-te una mica. Això, fins fa ben poc, era la descripció de la meva vida esportiva...

Bé, potser no ben bé igual... La veritat és que no serveixo per menjar cada dia el mateix pinso...encara que sigui el més saludable per mi!...i fallo, fallo més del que voldria... La meva gàbia era el meu gimnàs, he passat per molts, i tots s’assemblen, els acabo dominant. Com els hàmsters, m'hi desplaço amb confiança i seguretat, passo l’estona fent els meus exercicis aïllada en la meva bombolla musical. Amb el volum al màxim, esforçant-me al màxim en la meva rutina.

Però un dia qualsevol, deixes les manuelles al seu lloc i et mires de reüll la cinta que hi ha en aquell racó. Com aquell hàmster, penses que potser per oxigenar-te t’anirà bé fer-hi quatre passets...i hi puges, sense massa pretensions...només per estirar les cames...per deixar-hi la mala llet que portes avui a sobre qui sap per quin motiu. Però li pilles el gust, sues, et sents bé, i repeteixes. Quan baixes de la roda estàs, no se, com més content. T'agrada, t'agrada fins al punt que inclús un dia t'animes a córrer una cursa de 20km amb el coixí que donen tots els passets que has anat acumulant dia rere dia en aquella cinta...(que això és un fet real, eh! Ja fa dos anys d’aquella cursa preparada en all in cinta...).

I tot es idíl•lic. Perfecte en la seva aparent comoditat. Però llavors, de cop, se t'acut que potser podries entrenar-te per intentar córrer-ne 42...que faig? ho intento? I aquell que sempre et mira des de fora de la gàbia, aquell que porta dos Ironmans a sobre i molts quilòmetres als peus, et diu:

-Però perquè no obres la porta i vens un dia a estirar les potetes per fora amb mi...?

-Però fora per on?

-Per la carretera de les aigües...per on vaig jo sempre...vens?

...i et lia, i hi vas.

I...

I...i llavors saps que passa?

Doncs que aquí s'acaba el conte! En punxa...

Ahir, desprès de les meves manuelles, tocava córrer 30 minuts. Vaig pujar a la cinta. I he descobert que ja no m'agrada la meva roda....No aconsegueixo un ritme adequat, no em passen els minuts, m’avorreixo. Ja no s'oxigena res de res, això ja no va bé...a sobre els meus entrenaments previstos per aquest més són moooolt llargs...i que faig? estic desconcertada! Això que és? Ha estat un cas aïllat o és que ja no m'agrada la meva gàbia? és que a partir d'ara només podré córrer per fora d'ella? Que m’està passant? I que passarà quan faci fred? Quan plogui? De debò que hauré de sortir igualment a fora? A la gàbia ja no sé si m’hi sabre estar....quin descobriment...o millor dit...

...quina broma Emili!