Ja puc dir oficialment que no escrivia des de l'any passat...i no per falta de temari! Només ha passat un mes i tot esta ben capgirat, en un tres i no res tot el que estava estable i assumit, de cop esta en crisi.
Deixo enrere uns mesos durs en els que em vaig dedicar a córrer. Va ser un temps curt però molt intens. Vaig començar una etapa i la vaig voler tancar costés el que costés, no m'agrada deixar coses a mitges...
Però he seguit buscant i aquest any es l'any de l’experimentació! No se si surto guanyant o no, doncs com vaig sentir a dir en boca d'una noia que hi entén bastant "el circ es patiment". Han de fer mal les mans i els peus, ha de costar, ha de cansar. Però també sento que m’encantarà intentar-ho. Aquest es l'any de la dansa aèria! Aniré a classes dos cops per setmana...No porto mes que un mes, però és temps suficient per adonar-me de que valdrà la pena esforçar-s'hi.
La meitat de la classe me la passo provant els moviments que m'ensenyen a fer, l'altre meitat me la passo badant. M'agrada veure el que són capaços de fer els meus companys i a estones em transformo de nou en un simple espectador. Però jo sóc molt tossuda! Algun dia serè jo la que estigui allà dalt embolicada i segura. Me'n moro de ganes...
A estones ja m'hi sento allà dalt, ja m'hi veig. Però no hi sóc realment, eh! Això seria impossible ara mateix... hi soc només mentalment. Continuar sent arquitecte en els temps que corren s’està convertint en una missió impossible, és una lluita que desgasta cada dia més. De vegades a la feina ja em sento com si fos allà dalt lligada amb mil embolics de tela. Algú em diu que em tiri, que em deixi caure que les teles em subjectaran. Però no ho veig clar, i es que tinc por perquè no sé molt bé que passarà aquest any amb mi, a estones ho veig tot negre i a estones tot es torna esperançador. I sempre aquell dubte...que faig? em tiro?
No sé que em depara el futur aquest any, el que si sé és que seguiré buscant formes de desemboirar-me i aquesta pot ser una bona via. Crec que si seguís tots els passos bé segur que no cauria, però això nomes funciona segur en dansa acrobàtica....Els altres maldecaps val més no intentar controlar-los, se'ns escapen i ja no depenen només de fer les coses ben fetes, sembla ser que això actualment ja no és suficient...
Però caldrà confiar, no?
Caldrà fer el salt i confiar que desprès de varies piruetes les teles es tensaran i ens aguantaran. Això faré...aquest any el vertigen valdrà mes deixar-lo a casa...sobretot quan entri per aquella porta disposada a enfilar-me ben amunt!...us ho recomano a tots...
http://www.onairbarcelona.com/
http://www.onairbarcelona.com/
