Sembla impossible a vegades extreure tants bons sentiments derivats d'una sensació tan rara que arriba quan menys te l'esperes. Ho penso i em venen a la ment paraules i mes paraules. I tinc ganes d'escriure-ho. Ho endreçaré.
La setmana va començar amb un dels pitjors sentiments que es poden sentir: l’exclusió. Així tret de context sembla molt greu...però no patiu! Si ho penso fredament, l’exclusió que m'afecta a mi ara mateix es la que menys importa al capdavall. Es una exclusió "laboral", i es conseqüència de la manca de feina, sense mes, sense culpables, sense haver-me equivocat en res. Perquè la crisi esta aquí encara que un s'esforci en no mirar-la als ulls,com quan abaixàvem el cap a l'aula de matemàtiques per por a haver de respondre a alguna pregunta complicada.
Però et toca, i et toca acceptar-ho. I de cop el temps que ara et sobra el pots començar a dedicar als altres, i es fa estrany, doncs estàs habituada a anar curta de temps lliure. I de l’exclusió comença a derivar-se'n un sentiment contraposat: el sentir-se part d'alguna cosa, d'algunes coses potser millors.
Dijous m'apropo al despatx a arreglar els papers de l'acomiadament i marxo estranyament satisfeta, i no s’entén. O si. Es fàcil. Se que em quedo sense els meus ingressos i es evident que em sap molt greu, però alguns em diuen que ja se'm troba a faltar, i aquestes paraules em fan sentir be tot i les circumstancies. Marxo sentint-me encara part d'aquest equip de persones que segueixen deixant-se la pell per no enfonsar-se víctimes d'aquesta crisi global. Es evident que això no m'enriqueix les butxaques, però (encara que soni molt transcendental) si m'enriqueix l'anima.
Va avançant la setmana i de nou em sorprèn aquest sentiment. Vaig a córrer amb el grup de l'Emili i a classes de dansa aèria .I motivada per les bones sensacions que tinc, començo a pensar que també podria arribar, si m'hi esforço, a formar part de tot això. Intentaré deixar enrere la vergonya i mostrar-me tal com soc, perseguint aquesta sensació que veig que em fa sentir tan be: sentir-me part.
I quan la setmana ja tocava el seu fi, em sorprèn l’arribada de la millor de les representacions de tot això que intento explicar sense massa èxit. Arriba en forma de fotografia que ho sintetitza tot a la perfecció i que no puc deixar de compartir...Ahir em vaig perdre un soparet amb tres bones amigues que em feia il·lusió de debò, però no em trobava be i me'n vaig haver d'anar a casa. I me'l vaig perdre.
I avui em desperto amb aquesta imatge acompanyada d’aquestes paraules: "falta la teva per encendre, tenia quatre preparades! Te la guardo!!!"
I me n'adono de com n’és de bo i d'important per les persones (per mi), "sentir-se formant part d'alguna cosa"... Es basic, i fa que els entrebancs es relativitzin molt. Seguiré perseguint això cada dia, perquè val la pena, i perquè de moments així se'n treuen les forces per seguir avançant, sempre endavant.
