LA CONTRACRÒNICA

Son les 3:50 de la matinada i sona el despertador. Vesteixo dos nens adormits i els hi demano que es llevin, els hi explico que avui es el gran dia del papa i que em d'afanyar-nos perquè no faci tard...S'activen sense massa esforç, però no accepten separar-se del seus companys de son, així que els seus peluixos de dormir també s'uneixen a l’expedició. L’Emili ja ha baixat a esmorzar i a nosaltres ens toca seguir-lo sense liar-la gaire. No estarà d'humor, nomes em d'intentar sortir de l'hotel amb el mínim temps i el nostre millor somriure. Ens posem les nostres samarretes de followers i baixem a esmorzar... Entrem al menjador i ens trobem amb tot de cares llargues que canvien el gest al veure'ns a tots tan ben conjuntats...mamis i nens...tots 100x100 essencials! Ja estem llestos pel que ha de venir...

I ens seiem entre els triatletes. Contra tot pronòstic, a les 4 del mati ens entra de bon grat el primer entrepà de nutella del dia: es l'inici d'una jornada alimentariament molt reprobable...però avui tot s'hi valdrà...Sortim de l'hotel i pugem als cotxes, el sol encara no s'ha llevat i nosaltres ja estem en dansa...estem sonats!

Arribem a boxes i saltem del cotxe...veiem com ell s'allunya, s'afanya a fer els últims preparatius i mentalitzar-se del que li espera. Nosaltres deambulem...se'ns presenta una llarga estona d'espera abans no es tiri a l'aigua...es fa llarg...i es que els nens tenen moltes restes de son, van de terra al braç i del braç al cotxet del jan (quan es despista i el deixa lliure...som uns okupes oportunistes molt espavilats)

 

"I el papa on es? On ha anat?" Per fi el veiem venir! Ja ho te tot enllestit i ve a fer-nos l’últim petonet abans d'iniciar la competició. L'Aicard arrenca a plorar i amb ell ens acabem emocionant tots...quin dia que ens espera!!! Ens acomiadem i ocupem posicions...ara toca esperar! A les 7:20 es l'hora de la seva sortida i es tirarà a l'aigua...hi ha tanta gent...no veiem res...es impossible agafar lloc a primera fila, i impossible també per mi subjectar-los als dos a braços... Així que avortem la idea d'esperar a veure'l sortir de l'aigua...anem a esperar-lo al primer tram de bici! Nervis, emoció i uns bastonets amb nutella per dissipar l'agobio imminent...passa una hora i el veiem venir!! Aigua enllestida! Ja enfila els 180 en bici... Respirem tranquils...

Ara toca viure mes moments tensos. El Ricard esta amb problemes mecànics...se'ns parteix el cor al veure a la Mary plorant per ell. Els nens no entenen res, pregunten, volen respostes, però no es el moment. Tots estem molt nerviosos...per fi el veiem marxar i tinc una estona de tranquil·lat per mirar d'explicar-los conceptes tan palpables en l'ambient com la preocupació, la inquietud, l'angoixa, l'amor.

Passem un parell d'hores a la vora de la carretera esperant tornar a veure'ls passar. Es moment de treure contes, colors, nines, caramels...el que sigui per mantenir als petits distrets. Enllestim la nostra pancarta amb les ultimes anotacions i a la fi, com fletxes, veiem passar un darrera l'altre els nostres essencials. Ens deixem la veu amb crits per ells...

Ja es casi mig mati, han passat un munt d'hores des que ens em llevat, suficients perquè ens hagi donat temps de crear forts vincles amb la resta de seguidores. La Irina mostra devoció per la seva nova amiga, l'Aura. Ella ha vingut acompanyant a la seva parella que també competeix, i es tan dolça amb ella...i això te conseqüències...es una cosa que em meravella dels nens, la seva puresa...nomes cal que els hi donis un somriure sincer i algunes paraules dolces i seran teus per sempre mes!

Recollim tot i ens dirigim a la zona de carrera ...no ho fem sense ella, clar! Ara mateix es bàsica!! "Que vingui al nostre cotxe!!" Tot i la il·lusió, s'asseuen dins i als dos minuts ja estan dormits. Es la una del migdia. I ja estem esgotats.

Uns quilometres de cotxe  i arribem a lloc..."S'ha acabat el descans nois...ho sento!" Mapes per situar-nos i corredisses per no perdre'ns veure'ls passar corrent pel primer km del marató...Nen en braços, Irina zombie, pipis, aigua, i a seguir endavant...Però tenim un disgust nou: em perdut de vista a la nostra nova amiga...

Però aquí ve l’Emili!! Em arribat a temps! Fa bona cara...però encara li queda tot un marató per endavant així que haurem de seguir fent-li costat...que no defalleixi!

Emocionats amb tornar a veure l'Aura, els nens insisteixen en anar a on es ella...però ella ja esta camí del km 22 de carrera...es a dir, que va camí d' un punt que es troba a aproximadament 4km a peu d'on som...Però decidits a trobar-la comencem a caminar...floretes, bicis, corredors, l'estona es passa distreta però el cansament es va acumulant...i traiem el segon entrepà de nutella...serà el nostre dinar...I se'ns acaba l'aigua...Surt el meu angles d’emergència per casos extrems. Som al mig del no-res! Em defenso i aconsegueixo comprar una ampolla en un avituallament de corredors, i seguim amb la nostra cursa particular....

No hi ha rastre de l'Aura, pero estem plantats al km 22 amb el papa apunt de passar! Això ens anima...Ho em aconseguit...es que som uns cracks... El veiem venir i tenim el temps just per dedicar-li algun crit d’ànim i molts petons. Dècimes de segons diria...i ja esta...tan caminar i el moment ens passa com un sospir...

Girem cua. Desfem el camí fet entre fotos i gelats, cantem cançons i animem als desconeguts llegint els seus noms als dorsals. Estones a peu, estones al braç, estones a l'ombra... Mare meva quin dia mes dur...ja fa mes de 12 hores que estem en dansa!

Arribem al km38 de la carrera i entre jocs i queixes esperem a veure'l de nou. Triga massa i m'impaciento...la Irina ja ha entès que es la "preocupació" per una persona i es mostra solidaria amb mi...i el veiem venir! Camina...estarà be?? Correm a trobar-lo i el públic es desfà en crits d’ànim! Tremolor a la veu...caminem plegats tots quatre durant uns metres, els suficients per donar-li l’últim impuls perquè reprengui el ritme! I el veiem allunyar-se corrent...

Ens afanyem cap a l’arribada! En no res el tenim aquí! Correu! Nen al coll i corredisses! Ocupem la primera fila i estem llestos per tirar-nos al seu pas per poder entrar a meta amb ell...i aquí esta! Els nens l'agafen de les mans i els veig allunyant-se direcció a l'arc d’arribada...es se'ns dubte un dels millors moments del dia. Ho em aconseguit...l’Emili es penja la medalla de Finisher al coll. Ja es un Ironman. I ells dos els nens mes valents del mon!!!

El que va venir desprès tampoc va ser fàcil...4hores mes d'espera!!! Esperàvem a tots els nostres companys de cursa, als que ja hi eren i els que estaven per arribar! Al Ramon, a l’ Ignasi, als Ricards, a l’Ivan, tots ells uns campions dignes de la nostre admiració. Esperàvem que es recuperessin, que es rehidratessin,  que recollissin tot el seu material. Se'ns fan les 11 de la nit. El dia mes llarg de la nostra vida! Però som una família. Ens fem i ens farem costat els uns als altres sempre que puguem...i podem? Podem.

I de tot el que em viscut en un dia com aquest ens queden molts moments fantàstics, moments que valia la pena explicar i compartir. Felicitats a tots els finishers i a tots aquells que els vau donar suport. We are triathlon...mai millor dit!!

I a tu nomes dir-te una cosa,

FELICITATS FINISHER, et seguirem a la fi del mon!