Amb aquestes combinacions de factors, la vida al meu costat, molts en poden donar fe, es acceptar el viatge per una muntanya russa d'emocions. Un dia desprendre optimisme pels quatre costats i l'endemà et diré que el que faig no te cap valor, que jo no tinc cap valor. Potser no t'ho diré, perquè me n'amago, pero això no treu que ho senti.
Pero segueixo amb els meus reptes i cada dia aprenc una mica més, confio que la gent valori el que faig inclus quan jo mateixa no ho faig.
Estic temptada massa sovint de tirar la tovallola quan les coses se'm torcen massa...I ho faig amb tot, mil vegades m'he plantejat deixar d'entrenar aixi, amb aquesta autoexigencia. Pero ara una bona amiga m'ha fet recuperar les ganes, i avui em sento poderosa i amb ganes de sacrificar el que faci falta! Tambe he tingut darrerament crisis conceptuals que em feien plantejar els inconvenients d'acceptar projectes per la familia...costa posar una barrera laboral en una relació tan propera, almenys a mi em resulta imposible! La confiança fa que siguin clients amb un plus de dificultat! Pero me'n vaig sortint! I s'esta gestant un projecte guapo guapo...
I en aquest punt em trobo. Encarant amb il.lusio les dos coses, perquè encara que no siguin o no m'ho posin fàcil, el cert és que cada cop que m'agafo un disgust per aquests motius m'aixeco reforçada, amb ganes de demostrar que puc, de fer valdre la meva opinió per sobre de tots i de tothom.
Algú m'ha dit, algú que sempre recull els trocets de mi per tornar-los a muntar despres d'un mal dia, que m'haig de fer valdre més, creure en mi, en el valor del meu treball, aprendre dels que m'envolten. Alguns seran millors, però n'hi haurà d'altres que estaran totalment equivocats, i jo els hi hauré de fer saber. I que em costara molt ja ho sabem. Sóc tot implicació i no faig les coses per negoci, les faig per sentiments, per vocacio m'atreviria a afirmar. I això em fa poc llesta. Poc hàbil. I transparent...massa! però això és negatiu? O és un valor afegit? Crec que al capdevall es positiu, doncs he perdut alguna batalla per aixo, pero segur que guanyare la guerra!
I de tot això, de tot aquest cúmul d'entrebancs, pasos endavant i enrere, n'acaven sortint coses guapes carregades de sentiments! Que facil seria sino m'impliques tant, sino em treies la son el que faig, però el resultat no seria tan personal, això segur.
Ara estic repetint amb dos persones molt especials que m'estimo molt! Perque tinguin la casa que sempre somiaven on creixer les meves nebodetes guapes...
I aquesta setmana ja han començat les obres, els cops, els nervis, les reunions d'urgencia, les desicions finals, la transformacio! Tinc unes ganes bojes de fer més entrades futures en el meu blog per compartir el procés d'aquest nou projecte amb tots aquells a qui pugui interesar viure'l amb mi. Per viure junts com es passa d'una idea en un paper a una realitat, com ja he fet altres vegades...Ara la incognita que cal resoldre es aquesta primera imatge, convertir-la en un espai real...som-hi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada