Fragil i transparent

No podria arribar al final d'aquesta preparació física pel 27N sense passar per totes les caselles, i aquesta setmana em va tocar caure a la casella del osteòpata. Paralel.lament, s'ha produït una pausa totalment injustificada per motius diversos. La inconstància és el que més m'afecta i em preocupa,  i sé que m'allunya molt d'avançar correctament, però de vegades les coses em surten així.

                                                      

Però al que anava, tot i que s’està convertint en un ritual habitual, sembla q no m’acabo d'acostumar a això d'haver de despilotar-me davant d’estranys, ni que sigui per motius de salut.  Fa un parell de setmanes li va tocar el torn al traumatòleg. Vam empatitzar enseguida tot i els nervis d'haver d’explicar-li a un desconegut les meves molèsties al coxis i permetre-li fer les seves exploracions. Vam fer un munt de proves i em quedat per d’aquí a dues setmanes.

Però després dels 24 km de dilluns, notava que els dolors anaven a més. Així que concerto visita amb l'osteòpata, i m'asseguro de que aquest cop, sigui una noia. Arribat el dia, m'afanyo per ser puntual. Per sorpresa meva qui no ha arribat es ella, així que m'agafa un company seu. Per bé o per mal, l’experiència que estic agafant ja em permet establir quina es la pauta:

-Entro, m'assec, explico els símptomes i l'objectiu de tants entrenaments de carrera.

-Despulla’t.

-Em despullo.

-Estudi visual de dalt a baix per establir un diagnòstic.

-Nervis i suor freda, mans i peus glaçats.

-Tens fred?

-No...és que estic un pel tensa...

-Palpaments diversos pel reconeixement de la lesio.

Al final, el que més m'angoixa d'aquestes visites és el no saber que pensa aquesta persona de mi mentre m'observa en roba interior. Li explico que el dolor es produeix en córrer llargues distancies i li comento que tinc una marató en perspectiva. I de cop em sento ridícula allà davant seu, i em torturo pensant que deu estar al·lucinant amb que una persona així, d'aquestes característiques físiques (volum, mides, pes, diga-li com vulguis) es cregui capaç de fer una cosa així. Però mai sabre que pensen realment, només em quedo amb el que la meva ment, sempre tan autocrítica i exigent, vol creure que pensen. I no és res de bo, clar...

Total, que  després de deixar-me remenar per tot arreu acordem que serà insuficient una visita. Així que la setmana que ve, més.

Preparar-se una marató esta resultant força entretingut i enriquidor. M'estic topant amb professionals diversos i entre tots intenten fer de mi una persona preparada per córrer. Dormo amb l'entrenador personal, he passat pel seu nutricionista, pel fisio, per l'especialista de la columna, per l'osteòpata...no ho sé, jo crec que tots han quedat igual de sorpresos amb les meves explicacions. Potser que jo no acabo d'estar feta per aquesta disciplina, o potser que tots els mals surten quan un força la maquinaria! El cas és que el dia s'apropa. S'apropa tant que els nervis ja van fent de les seves. De vegades ja no tinc ni ganes de córrer mes, i tinc ganes de que arribi el dia per fer el que bonament pugui i passar pàgina. S'ajunta la il·lusió amb el pànic, les ganes de que arribi el dia amb la mandra de complir amb el planning establert, cada dia més exigent i esgotador.

Nomes queden 15 dies. Ara no em puc fer enrere, o si. Tot dependrà de que senti aquell dia, perquè ja se que podria haver fet molt mes, però també se que  tinc moltes mancances en matèria de voluntat, forma física, automotivació, creure en un mateix....i el que surti de tot això, al final, serà la suma de moltes variables amb un resultat encara desconegut per tots, inclús per mi.