Sensacions des d'una pensio de Donosti

Tulsa, Australian blonde, Radiohead, Pearl jam, Björk, musica de tota mena. Segells reconeguts i altres més alternatius. Tots ells cridats a files per aconseguir ser capaços de fer-me treure forces d'on ja no en quedin per acabar amb aquesta bogeria.

Son les 6:40 del matí, ha sonat el despertador i m'he aixecat inmediatament, com aquells dies que marxava a esquiar de matinada i els nervis no em deixaven dormir. Esmorzo. Necessito un parell d'hores per asegurar-me que tingui aixo als peus en el moment de la sortida. Després d'haver menjat el que no està escrit durant tota la jornada d'ahir, avui em decanto per un classic de tota la vida: pa amb xocolata. Ha estat una desició totalment improvitzada, ara només cal esperar que es posi bé.

I aquí estic. Assegudeta a la cantonada del llit amb el meu brenar escolar i els meus nervis pel debut. I trio escriure-ho, això em relaxara.  Estem allotjats en una pensió a 10 metres escasos de la linia de sortida. Té unes habitacions molt correctes, però cap espai comunal. Mentre mastego i intento empassar aquest pa eixut i tirant a sec del dia abans, penso en el que deu estar passant a les habitacions continues...

M''imagino a l'Ignasi amb el seu pijama italià i el seu brownie gegant home made. Deu estar menjant-se'l sota l'atenta mirada del Jan, que no sap que saliva per una bomba energetica que si la proves, avui no trobaria rival a quatre grapes.

Mes enllà m'imagino al Ramon, intentant no despertar a la Bea, fa mossegades al seu entrepà clasic de pernil salat...Just davant seu, el Ricard deu estar amb la seva barreta energetica i el seu estomac tancat que no accepta gaire més, és un síntoma inequivoc de que la competició és inminent. 

I més allunyat, m'imagino al Xavi. Vull pensar que ha pogut prescindir del gel, però sense voler el visualitzo esmorzant pa amb xocolata com jo concentrat en el seu genoll i en com eliminar en dos hores un dolor que ha aparegut quan menys el necessitava. La Cris està en un altre hotel, aixi que a hores d'ara ja deu ser vestida afanyat-se a recollir i venir a trobar-nos a les 8:00.

Tot esta en marxa. Jo ja estic d'això, no puc empassar ni un mos més. M'estiro altre cop dins del llit, ara inclus podria dormir una estona, però se que no podré pas amb aquestes pessigolles a la panxa i aquestes tremolors. Sento al Jan...plora...m'imagino la negativa del seu pare a compartir el pastis i a la Monica preparant-li un bibe substitiu que l'aconformi. De seguida accepta i es posa a xerrar alegrement.

I fins aqui el que hi ha per ara. M'imagino que molts nervis de portes endins i moltes expectatives variades. Esperem que tots poguem assolir el nostre petit gran objectiu personal i que ho estiguem celebrant tots junts i exhausts en unes hores. Sort a tots!!! Som-hi!

El conte d'aquest dijous 17

Nens estiradets i ben tapats, lletetes acabades, peus dins el llit. I la mama comença a explicar el conte del dia...

"Explica la gent que hi havia una vegada una noia a qui costava molt veure alegre. Vivia un pel angoixada per mil coses, i amb el seu taranna pesimista, un dia va decidir començar a fer esport. Es va aficionar rapidament a les intenses classes d'spinning que la van anar posant en forma. I no va tardar massa en posar un entrenador personal a la seva vida. Algunes coses van anar millorant, pero al mateix temps,  d'altres anaven empitjorant rapidament. Sentia que s'estava fent gran de cop, i de vegades es trobava una mica perduda amb tants canvis.

Pero un dia, l'optismisme fet persona es va creuar en el seu cami. En aquella epoca els entrenadors personals lluien unes ales impresses en el seu uniforme. Quina sort, doncs en aquell moment un angel de la guarda capaç de reencaminar-ho tot era el que mes necessitava del mon. Es van fer amics, pero ella es va habituar rapidament a tenirlo a la vora, i a necessitarlo al costat en els  dies especialment grisos. I ja no aconseguia veure'l com un amic, ara el mirava i veia quelcom que necessitava al seu costat per sentir-se feliç.

Tot anava molt depressa, pero cap dels dos s'hi oposava, doncs estaven molt be junts....Eren joves, tenien amics, ganes de coneixer el mon, de mirarse als ulls amb complicitat mentre es deixaven l'ale sobre una bicicleta d'spinning...ell n'era el professor, ella l'alumna.

Aixi que els mesos van anar passant, i aquella parella tan recent pero tan perfecte en la seva complementarietat van decidir fer un pas mes, be, mes que un pas, allo va ser un salt gegant. I en cosa de mesos ja estaven vivint sota el mateix sostre. Per fi aquella rutina que podia haver resultat irritant per algunes persones es va convertir en un estil de vida. Deixant les preocupacions en un segon terme, duien una vida sana i farçida d'intensos entrenaments sense objectiu fixe: sentirse viu?agil? be amb un mateix? superarse?...cadascun d'ells ho etiquetava segons les seves inquietuts.

I tot i que ara mateix encara no puc explicar-vos com, puc asegurar-vos que si dues persones s'avenen aixi, pot ser que no tardi massa a passar el que un dia va acabar passant: alguna cosa començava a creixer dins la panxeta  d'aquella noia tan inquieta i impulsiva. Van anar passant els dies i aquella panxeta es va anar fent gran. No es podia ser mes feliç. I un dia, Irina, un dia com aquest d'ara fa cinc anys, d'aquella panxeta en vas sortir tu.

I vet aqui un gos vet aqui un gat, que aquest conte s'ha acabat..."

PD: i a l'aicard, que també m'escoltava atentament des del seu llitet, dir-li que la historia no s'acava aixi, doncs el 10 de gener del 2009 una cosa molt semblant i igual de marevellosa, va tornar a passar...pero aquest conte l'explicarem quan sigui el seu dia...que no queda res...

Felicitats princesa! La meva nena gran...Gracies per tots els bons moments que estic visquent amb tu...t'estimo!

Fragil i transparent

No podria arribar al final d'aquesta preparació física pel 27N sense passar per totes les caselles, i aquesta setmana em va tocar caure a la casella del osteòpata. Paralel.lament, s'ha produït una pausa totalment injustificada per motius diversos. La inconstància és el que més m'afecta i em preocupa,  i sé que m'allunya molt d'avançar correctament, però de vegades les coses em surten així.

                                                      

Però al que anava, tot i que s’està convertint en un ritual habitual, sembla q no m’acabo d'acostumar a això d'haver de despilotar-me davant d’estranys, ni que sigui per motius de salut.  Fa un parell de setmanes li va tocar el torn al traumatòleg. Vam empatitzar enseguida tot i els nervis d'haver d’explicar-li a un desconegut les meves molèsties al coxis i permetre-li fer les seves exploracions. Vam fer un munt de proves i em quedat per d’aquí a dues setmanes.

Però després dels 24 km de dilluns, notava que els dolors anaven a més. Així que concerto visita amb l'osteòpata, i m'asseguro de que aquest cop, sigui una noia. Arribat el dia, m'afanyo per ser puntual. Per sorpresa meva qui no ha arribat es ella, així que m'agafa un company seu. Per bé o per mal, l’experiència que estic agafant ja em permet establir quina es la pauta:

-Entro, m'assec, explico els símptomes i l'objectiu de tants entrenaments de carrera.

-Despulla’t.

-Em despullo.

-Estudi visual de dalt a baix per establir un diagnòstic.

-Nervis i suor freda, mans i peus glaçats.

-Tens fred?

-No...és que estic un pel tensa...

-Palpaments diversos pel reconeixement de la lesio.

Al final, el que més m'angoixa d'aquestes visites és el no saber que pensa aquesta persona de mi mentre m'observa en roba interior. Li explico que el dolor es produeix en córrer llargues distancies i li comento que tinc una marató en perspectiva. I de cop em sento ridícula allà davant seu, i em torturo pensant que deu estar al·lucinant amb que una persona així, d'aquestes característiques físiques (volum, mides, pes, diga-li com vulguis) es cregui capaç de fer una cosa així. Però mai sabre que pensen realment, només em quedo amb el que la meva ment, sempre tan autocrítica i exigent, vol creure que pensen. I no és res de bo, clar...

Total, que  després de deixar-me remenar per tot arreu acordem que serà insuficient una visita. Així que la setmana que ve, més.

Preparar-se una marató esta resultant força entretingut i enriquidor. M'estic topant amb professionals diversos i entre tots intenten fer de mi una persona preparada per córrer. Dormo amb l'entrenador personal, he passat pel seu nutricionista, pel fisio, per l'especialista de la columna, per l'osteòpata...no ho sé, jo crec que tots han quedat igual de sorpresos amb les meves explicacions. Potser que jo no acabo d'estar feta per aquesta disciplina, o potser que tots els mals surten quan un força la maquinaria! El cas és que el dia s'apropa. S'apropa tant que els nervis ja van fent de les seves. De vegades ja no tinc ni ganes de córrer mes, i tinc ganes de que arribi el dia per fer el que bonament pugui i passar pàgina. S'ajunta la il·lusió amb el pànic, les ganes de que arribi el dia amb la mandra de complir amb el planning establert, cada dia més exigent i esgotador.

Nomes queden 15 dies. Ara no em puc fer enrere, o si. Tot dependrà de que senti aquell dia, perquè ja se que podria haver fet molt mes, però també se que  tinc moltes mancances en matèria de voluntat, forma física, automotivació, creure en un mateix....i el que surti de tot això, al final, serà la suma de moltes variables amb un resultat encara desconegut per tots, inclús per mi.

La teoria de la Relativitat

Voldria haver trobat aquests dies un moment per escriure, però m'ha costat, de fet, no n'he tingut ganes. Fa dies que estic desganada de tot...

Però ara potser trobi un moment. Sento el partit de futbol de fons i la respiració profunda dels nens adormits i baldats d'un cap de setmana llarg. Teclejo sense saber ben bé de que vull parlar avui. De què necessito parlar.

Potser ho faci de la teoria de la relativitat. Però no pas de la que s'estudia a les universitats, sinó de l’estranya manera que té la vida de fer-nos relativitzar les coses a base d’hòsties.

Jo m'ofego en un vas d'aigua, i sempre el veuré mig buit, això no ho podré canviar mai, és la meva manera de ser. Fa una dies que estic preocupada per una persona que m'estimo i passa un mal moment. No sé com ajudar-la ni com haig de comportar-me quan la veig. No sé com dir-li que me l'estimo tant que faria el que fos per evitar-li aquests dies. Però no estic preparada per tot, i quan toca animar, no recordo com es fa. Massa sovint sóc jo la que necessita ànims, encara que ara noto que la majoria dels dies, ni me'ls mereixo.

Com quan se'm va posar malalteta la Irina ara fa un any. Hospitalitzada i espantada, sabia que havia de donar-li el meu millor somriure tranquil·litzador. I ho vaig fer, ho vaig fer mentre plorava d'amagat al bany. No estic preparada per ser la que veu el cantó positiu al que passa, sovint ni el sé trobar.

Tot això per dir que de vegades passen coses que et fan veure-ho tot amb una claredat cristal·lina. La veritat és que durant el nostre dia a dia ens preocupem per parides monumentals, i jo la primera. Sense anar més lluny, admeto que de vegades em cauen llàgrimes absurdes per un entrebanc a la feina, per una tarda d'ansietat que espatlla una setmana alimentàriament perfecte, per una pausa en la meva preparació física que comprometi la meva competició del 27 de novembre.

Tonteries. Tonteries tot. Massa tonteries al cap. Hi ha coses en aquesta vida que es mereixen les meves llàgrimes i el meu patiment. I altres que no.

Em sap greu que hagi de ser la vida la que m'hagi d'escarmentar d'aquesta manera. Ens preocupem per banalitats mentre la vida va passant i no la gaudim. Sovint la visc immersa en un núvol gris, i sense motiu. I quan de cop se t'ajunten un parell d'esdeveniments que si que s'ho valen, tot es relativitza. I et sents ridícula, superficial. Sé que es ridícul que algun cop em bloquegi així per fets que al capdavall no tenen ninguna importància.

Avui és el dia de tots sants, i quan esta apunt d’acabar-se, finalment trobo un moment per recordar aquells que ja no hi son,  i, perquè no, també aquells que pel que sigui passen un mal moment. Tots aquells que són els que realment es mereixien i mereixen les meves llàgrimes i estimació. Els recordo des d'aquí amb aquestes paraules, amb totes aquestes idees desendreçades però plenes de significat per mi.

I només puc intentar prometre'm que a partir d'ara crec calibraré els problemes en la seva justa mesura. Per mi i per aquells que em rodegen. Perquè la vida són quatre dies, i perquè encara que sigui un topic, el fet es que no som res.