I si parlo de l'amistat?

Avui és la diada de Catalunya. El dia del meu país. Que lluny queden aquelles diades en que feia plans amb les meves amigues de l’escola per anar a la mani de la tarda... Pensant una mica en tot, descobreixo que la ment té aquestes connexions internes tan cruels. I de cop, alguns bons records et deixen com trista, melancòlica. I perquè no parlar-ne? Si aquests posts són una mica de mi per fascicles, estava clar que algun dia tocaria parlar de l'amistat...el meu gran problema.

De petita no em costava gens fer amics, però una es fa gran i les obligacions es multipliquen exponencialment. Inversament proporcional és el ritme al que disminueixen la quantitat d'amics, de bons amics. Almenys així ha estat en el meu cas. El meu problema? mantenir-los. No he estat capaç.

No pretenc fer-ne un repàs perquè acabaria espatllant el meu portàtil ofegat a llàgrimes, i potser ja n’hi ha hagut masses de llàgrimes, potser ni se les mereixien. Simplement diguem que molta sort no he tingut. Vaig casar-me molt joveneta i vaig tenir a la Irina molt d'hora. Vaig deixar enrere les sortides nocturnes i algun que altre cafè, i així es van anar trencant molts llaços. I la veritat es que la manera com s'anaven trencant va ser molt brusca, massa per mi.

Les males experiències em van convertir en una persona més introvertida i reservada. Entregada als meus, i amb poc temps i ganes de tornar a patir per culpa d’això, vaig decidir conservar al meu costat molt pocs (però bons) amics. Res d'aspiracions a celebracions multitudinàries per un aniversari, o a visites massives amb el naixement d'un nou fill. Tansols algunes poques persones que conserven un lloc al meu cor, aquelles que donen tant, a canvi de molt poc...que estan allà sempre, encara que les obligacions ens impedeixin veure'ns durant períodes més o menys extensos de temps. Perquè en això consisteix l'amistat, no Xavi?

Però aviso. Se que mai serè l'amiga ideal, sóc un desastre, he perdut la pràctica i acumulo molta por. I això em fa ser inconstant, imprecisa, molt imperfecte. Per sort el món esta ple de boniques sorpreses i ara penso que potser el destí treu gent del teu camí perquè desprès te previst posar-ne d'altres, per donar-te noves oportunitats. Noves oportunitats per fer-ho millor. Admeto que encara conservo aquells nervis, aquella por a no fer-ho bé, als silencis incòmodes, a la no-acceptació per part dels altres. I demano disculpes per aquests moments. Però ara me n’adono que segueix valent la pena intentar-ho, per tot el que dona a canvi la oportunitat de trobar-se amb un nou amic.

Per l'Esther i la Montse, que sempre han estat i estan allà. Pels meus nois de Sant Andreu. Per la Marta, a qui redescobreixo cada dia. Per les meves confidents d’abaa, per la Laura. Pels amics essencials, per aquests que esteu fent que torni a creure en això de l'amistat, perdi la por, i recuperi les ganes de tornar-ho a intentar. I per l’Emili, clar. Aquest amic a qui he cedit la parcel•la més gran del meu cor i que porta anys omplint buits que deixaven els altres per evitar que em sentís mai sola.

Ara mes que mai, segueixo buscant la versió millorada de mi.