Barbacoa amb happy...end?

Crec que una imatge val més que mil paraules, així que avui, res de llargues explicacions. Era diumenge al mati. Carreguem cotxe i sortim direcció Molins de Rei. Atabiada amb tots els ingredients per a fer amanida per divuit i el cotxe ple de nens i nenes guapos amb ganes de passar-ho bé, sento (inexplicablement) com un mal humor que ve de ben endins. I no entenc massa el perquè.

O si. Aquell mati l'Emili havia sortit a córrer. Havia tornat ben cansat, s'havia fet una bona dutxa i ara marxava a dinar amb aquell somriure imprès a la cara, el que apareix desprès d'haver fet un entreno collonut. A mi em tocava el torn de la tarda....i confio tan poc en mi mateixa!...em coneixo tant els punts dèbils!...sabia que trobaria mil excuses: se't farà de nit, cal banyar als nens, estic massa tipa, l'Aicard vol que em quedi, la Irina no vol que marxi, estic massa cansada de la setmana,... sempre acabo trobant una excusa que m'encaixa.

Així que tenia l'humor típic de qui vol amb totes les seves forces fer alguna cosa, però que sap que la majoria dels dies no disposa de suficient voluntat per fer-la.

Vam passar un dia magnífic, acompanyats de molt bons amics i les millors sensacions que et dona el sentiment de pertànyer a alguna cosa gran. Una mateixa afició va unir a les nostres parelles, i ara, ens ha unit a tots nosaltres. Espero que aquesta amistat duri molt i molt de temps, inclús quan l'edat no ens deixi altre opció que canviar les competicions esportives per quedades per jugar a cartes!

Però, mentrestant, proposo alternar l'esport amb els asados argentinos, ja que ahir, finalment, vaig aconseguir combinar-los sense problemes. Això si, va caldre una força de voluntat titànica, prescindir del orujo, i un marit que m'impulsés per treure forces d'on no n'hi ha i aconseguir fer el que m'havia proposat de bon matí,...

Així que després d'això...

(Jo també hi era, eh... però estic darrere d'un vas de plàstic ple de...gazpacho?)

...despres d'aixo la meva familia em va fer baixar del cotxe a 12km de casa. Aixi que a mi em va tocar tornar corrent. El balanç és molt positiu, i les sensacions són una mescla d'aquestes dues caricatures de mi: la del cansament absolut durant l'entrenament i la de l'alegria d'entrar a la dutxa amb la feina feta! Desprès d'això no se si aixecaré cap la resta de la semana, pero faré el que pugui...No sé si això te molt a veure amb el típic happy end....ara, de suada, puc asegurar que n'anava un rato llarg!

http://connect.garmin.com/activity/112063195

Temps: 1:12:41_Distancia:12.05km_Ritme mig: 6:01 min/km_Alçada guanyada: 276m

La viva imatge del cansament

La de l'alegria d'haver arrivat a casa...viva!