"No saps que vols"

Els anims venen i van, suposo que són fluxes que depenen de mil factors. Pel que sigui, aquest camí cap al meu repte maratonià va començar amb una força desmesurada. Era ple mes d'agost i ni els 30 graus de temperatura exterior m'impedien saltar-me un entrenament.

I tot i que els resultats són bons i noto que vaig millorant, ara les meves energies estan volcades en altres temes. No ho sé, no em preguntis perquè. Simplement he perdut la motivació i les ganes. Potser em falten hores al dia, potser m'exigeixo massa i hauria de medir els objectius en funció de la meva disponibilitat horària. Però no sóc massa de pensar les coses...i ara em trobo molt embolicada i havent de triar a què dedico el poc temps que tinc.

Potser la pregunta que més em repeteixo i em repeteixen els que m'arriven a conèixer més és: "però tu, que és el que vols?" i  la veritat, no ho sé, segueixo sense saber-ho.  Un dia vull convertir-me en una estrella del fitness i al seguent m'aficiono a les carreres. I vaig a muerte amb el que trio en aquell moment, passant pels batuts de proteina, els termogènics, els aminoàcids, el que faci falta. Paso pel que sigui que exigeixi cada disciplina sempre combinat amb la meva capsa de ferro autoreceptat.

Pero també em distreu una mosca volar. I ara vull això i demà potser no tindre temps ni ganes d'insistir-hi. I potser m'apunto a dansa, a trapezi, a amigurumi, qui ho sap. Ni jo ho sé. Improvitzo i encadeno bogeries i aficions impossibles, suposo que pel simple fet de tenir alguna cosa que aprendre, que millorar.

Demà faré la meva tercera mitja marató, i francament, encara no sé si m'agrada correr. Pateixo molt, no ho se, no sembla lo meu... Però hi anirem, m'he compromès! A veure que tal...

Perfeccionant la manera de millorar...

Segueixo aquí... !!!

Després d'un episodi laboral que ha demandat la totalitat de la meva energia, intento tornar a la normalitat.

Voldria haver demostrat que puc amb tot, però admeto que els períodes forts de feina em consumeixen l'energia de tal forma que a la tarda ja estic sota mínims. I arribar a tot...doncs confesso que no ho aconsegueixo. Algú surt perjudicat, un entrenament es queda sense fer i algun conte es queda sense explicar per les ganes boges de retrobar-me amb els meus llençols...

Així que aquesta setmana tocava exprimir els dies al màxim, i mescla de tot,  han començat a aparèixer certes molèsties a l'esquena. Van fent acte de presencia després de les tirades llargues i em comencen a preocupar. Així que avui, pensant una mica en mi, faig cas al trainer i em decideixo a dedicar una estona a escoltar les senyals del meu cos.

Com no podia ser d'altre manera, primer faig cabre un entreno de 13km amb una mitja de 5:31! Paso pel 10 en menys de 55' i estic molt orgullosa dels meus petits grans progressos... Així que vaig a veure l'Ivan, que el massatge d'avui,  ja me l'he guanyat.

L'Ivan es el fisio que porta a l'Emili. Era la primera visita, així que de bones a primeres li he hagut de resumir breument les meves tares: una cama mes curta que l'altre, escoliosi, contractura crònica al ombro dret, dos cesàries i coxis desplaçat per forts traumes (enèsimes caigudes de cul) de quan aspirava a ser una patinadora professional (10 anys de dedicació i no ho vaig aconseguir)

Amb la confessió feta i ben anotada, l'Ivan es posa a treballar...Masseja i regira, troba punts amagats capaços d'irradiar dolor fins al dit petit de la ma, que reacciona amb sorpresa al rebre aquesta sentida inesperada. I els apreta.

I m'avisa que dema m'enrecordare d'ell...Imprecís, ja des de mitja tarda que ja no me'l trec del cap...tant, que li acabo de dedicar un ibuprofeno i unes línies al meu blog!

Però estic contenta d'haver-hi anat, se que el balanç serà positiu i que dema estaré molt millor! De fet, acabo de decidir que em queixo poc, i que si algú necessita un fisio a la seva vida, aquesta soc jo. Els nervis diaris jo els exterioritzo en forma de nusos impossibles a l'esquena...i avui he descobert que tinc ben a prop a qui es dedica a desfer-los, així que tot serà fer coincidir agendes. Nomes cal ajuntar el meu estres amb el seu estil de tortura titulada i como nueva!

Una entrega i una paella

Algú va decidir que la setmana tindria set dies, i algú una miqueta més graciós va decidir que en treballaríem cinc. I encara que en principi aquesta proporció em pugui arribar a semblar raonable, aquesta setmana a mi se m'ha fet insuportable. Se m'han acumulat massa temes i alguns grans errors.

Començava la jornada de dilluns amb una alegria descafeïnada. Potser es que porto molts dies bloquejada amb la nova alimentació i decebuda amb els resultats. Però els resultats esportius no estaven tan malament, així que desprès de la Mitja de Diumenge tocava obrir el meu planning del mes d'octubre i afrontar-lo amb mes ganes que mai...

Dilluns i dimarts vaig complir sense problemes, però cansada, això si, l’esforç de la competició es feia notar. A més, aquest estiu interminable em fa molt difícil entrenar a la meva hora habitual (les 3 del migdia), així que les tirades es fan molt dures.

Però dimecres la carrega laboral ja començava a fer-me minvar molt les forces. Així que vaig optar per prendre’m el dia de descans. Com si es tractes de peces de domino, un dia intens de feina implica que l'entreno previst no s'acabi realitzant, i la suma d'aquests dos fets, que l'ansietat acabi fent acte de presencia. Malmenjo, i començo a intuir que la setmana podria espatllar-se.

Toco fons dimecres tarda, quan prenc consciencia que l’endemà es el Sant de l'Emili i que jo estic sense regal. Sense opció de moure'm massa, surto acompanyada dels meus nens (a qui se'ls acaba l'autonomia a les 7 de la tarda) convençuda que trobaré un bon regal pel barri. Error: al barri no hi ha de tot. Acabo adquirint un pijama i una paella, i em sento la pitjor dona del planeta. Inactiva esportivament, esgotada laboralment i desencertada familiarment.

Dijous mes feina, sense ganes. No entreno, no puc, no vull. Nomes puc pensar en plànols i reunions, en pistes de tenis i en la família Nadal, no desconnecto.

Divendres mes feina, sense forces. Reunions i mes correccions, pressió, mes reunions, fixem l'entrega final a mitjans de la setmana vinent, el festiu del 12 d'octubre es posa en crisi, recapitulem i planifiquem la feina, repartim. I plego. No entreno, ni puc, ni vull.

I dema, a la fi, ja es dissabte. El cap de setmana ja esta aquí i sento que el puc aprofitar, que l'haig d'aprofitar. Paso pagina i nomes penso en família i, perquè no? potser també en quilometres. Aquesta setmana el pensament de deixar-ho córrer ha estat molt present en mi, massa. No he tingut temps per tot i la sensació d'estar fallant m'ha minat molt la moral. Així que dema toca dissipar dubtes, i ho haig de fer ràpid. Dema sortiré a recuperar la confiança i la motivació, en algun racó l’haig de trobar. Peti qui peti....

Pensava que ho podia fer tot però queda demostrat que hi ha setmanes que no puc... que no podré. Però espero que això no em pari!...I encara que aquesta setmana potser ningú ho diria...jo intentaré seguir el cami que he triat... RTSS...

La "participant" de la Mitja de Sant Cugat

No sabria com definir la meva presencia d’ahir a la mitja marató de Sant Cugat, molts dubtes, molta desconfiança en mi mateixa, molts complexes, però molta il•lusió també.

Arribem i sento per megafonia com informen als atletes del temps que falta per la sortida. Atletes? Jo soc una d’aquestes? No em dono pas per al•ludida. Fem conya sobre el tema i al cap de no res el noi de megafonia (com si acabés de rebre una noticia d’última hora), agafa el micro i corregeix: “Tots els atletes i participants ja poden començar a escalfar al carrer de l’arribada”…..ahhhh….ara, ara si….Aixi que anem cap allà 1299 atletes i jo, la participant.

Els nois se’m posen tots a córrer. Jo no se que fer. Tinc les energies justes i no se si son suficients per córrer 21km. Em fa por que me’n faltin, i no me les vull gastar …Es produeix una situació força còmica. Les noies ja han marxat a ocupar les seves posicions per animar-nos durant la cursa, i jo em trobo sola. Així que deambulo sense rumb, mirant el rellotge compulsivament, fent veure que em lligo les bambes, que ajusto el garmin... En fi, que dissimulo, vaja! No se molt be que fer, de fet no se molt be que hi faig aquí!

Però de seguida s’acaba l’escalfament i ens reagrupem. L’Emili ens vol fer anar davant de tot així que els segueixo conscient de que m’avançaran nou-centes persones com a mínim i que això no m’ha d’afectar, però vaja, entre nosaltres, que una mica de ràbia si que fa...

I sortim! Començo a córrer amb la marabunta i durant els primers quilometres nomes noto que la gent em passa, i em passa, i em passa….Començo a tenir por de ser la ultima! I durant una bona part de la cursa faig algunes miradetes per confirmar que no porti darrere el cotxe escombra.

Tinc poca fe en les meves possibilitats però arribats al km7 estic molt mes que be… i em sorprèn, doncs no em noto fatigada i sento que podria tirar una estona mes així sense problemes. Això si, a un ritme constant. La progressió i jo encara no em intimat. Suposo que em fa por quedar-me a 2km de l’arribada i engegar-ho tot a rodar per no haver regulat i no m’atreveixo. Així que no em deixo anar gens. Per ara soc una tortugueta constant i segura.

Fa sol i molta calor, i a mi ja em sobra tot. Aprofito que ningú mira (!) per treure’m la samarreta (mentre corro, clar), però amb ella marxa el dorsal. Ara toca traslladar-lo als pantalons. Operació de màxima dificultat. Desenganxo imperdibles i faig el trasbase (mentre corro!). Encara no se ni com, el dorsal acava quedant arrugat pero adherit al pantalo, un xurro d’operacio, pero no caura. Segueixo avançant i reflexiono..realment soc força desorganitzada, aixo no pot passar a mitja cursa!... i em miro els que tinc al costat, que deuen estar flipant amb la de coses que se fer alhora. I això que no em coneixen a casa amb els nens i el sopar al foc!

Passat aquest tràmit nomes queda seguir corrent. Al km10 se que trobaré les noies, i la idea de veure-les em posa com molt nerviosa...inquieta...que tonta, no?! Però m’encanta veure-les al capdamunt de la pujada....m’animen, la mary inclús m’acompanya uns metres....gracies... I segueixo. Estic sorpresa perquè de tanta por que tenia de les pujades ara no em semblen tant fortes, però desconfio, avanço amb por de que en qualsevol moment em trobaré una paret vertical i aquí s’acabarà el bròquil. Però no passa! No passa! A canvi em trobo amb un carrer d’allargada infinita, els ultims km son una recta que no s’acava mai... i tinc tanta set!

Pero tambe esta ple de gent, i això m’encanta....m’entretinc a picar les mans dels nens que les treuen al meu pas, i ho trobo molt xulo...també algunes iaies animen orgulloses. I tothom sembla tan maco! Potser que aquesta part tan kuki l’he de fer desapareixer perque amb la conya segur que se me’n van minuts....però es la part mes xula! I arribo! Reconeixo la recta dels escalfaments i apreto al maxim. Sona “Holding out for a hero” de Frou Frou i em dona forces extres. I sprinto, o aixo pensava que feia, fins que veig al Dani arrancar a correr! ell es el que verdaderament sprinta a l’altre costat de la valla per avisar a la colla de que ja hi som tots! i creu-ho la linea de meta....

Gracies, gracies i gracies! tots vosaltres feu que cada dia faci un passet mes!

Temps final: 2:05:12

Distancia recorreguda: 21,097km