La teoria de la Relativitat

Voldria haver trobat aquests dies un moment per escriure, però m'ha costat, de fet, no n'he tingut ganes. Fa dies que estic desganada de tot...

Però ara potser trobi un moment. Sento el partit de futbol de fons i la respiració profunda dels nens adormits i baldats d'un cap de setmana llarg. Teclejo sense saber ben bé de que vull parlar avui. De què necessito parlar.

Potser ho faci de la teoria de la relativitat. Però no pas de la que s'estudia a les universitats, sinó de l’estranya manera que té la vida de fer-nos relativitzar les coses a base d’hòsties.

Jo m'ofego en un vas d'aigua, i sempre el veuré mig buit, això no ho podré canviar mai, és la meva manera de ser. Fa una dies que estic preocupada per una persona que m'estimo i passa un mal moment. No sé com ajudar-la ni com haig de comportar-me quan la veig. No sé com dir-li que me l'estimo tant que faria el que fos per evitar-li aquests dies. Però no estic preparada per tot, i quan toca animar, no recordo com es fa. Massa sovint sóc jo la que necessita ànims, encara que ara noto que la majoria dels dies, ni me'ls mereixo.

Com quan se'm va posar malalteta la Irina ara fa un any. Hospitalitzada i espantada, sabia que havia de donar-li el meu millor somriure tranquil·litzador. I ho vaig fer, ho vaig fer mentre plorava d'amagat al bany. No estic preparada per ser la que veu el cantó positiu al que passa, sovint ni el sé trobar.

Tot això per dir que de vegades passen coses que et fan veure-ho tot amb una claredat cristal·lina. La veritat és que durant el nostre dia a dia ens preocupem per parides monumentals, i jo la primera. Sense anar més lluny, admeto que de vegades em cauen llàgrimes absurdes per un entrebanc a la feina, per una tarda d'ansietat que espatlla una setmana alimentàriament perfecte, per una pausa en la meva preparació física que comprometi la meva competició del 27 de novembre.

Tonteries. Tonteries tot. Massa tonteries al cap. Hi ha coses en aquesta vida que es mereixen les meves llàgrimes i el meu patiment. I altres que no.

Em sap greu que hagi de ser la vida la que m'hagi d'escarmentar d'aquesta manera. Ens preocupem per banalitats mentre la vida va passant i no la gaudim. Sovint la visc immersa en un núvol gris, i sense motiu. I quan de cop se t'ajunten un parell d'esdeveniments que si que s'ho valen, tot es relativitza. I et sents ridícula, superficial. Sé que es ridícul que algun cop em bloquegi així per fets que al capdavall no tenen ninguna importància.

Avui és el dia de tots sants, i quan esta apunt d’acabar-se, finalment trobo un moment per recordar aquells que ja no hi son,  i, perquè no, també aquells que pel que sigui passen un mal moment. Tots aquells que són els que realment es mereixien i mereixen les meves llàgrimes i estimació. Els recordo des d'aquí amb aquestes paraules, amb totes aquestes idees desendreçades però plenes de significat per mi.

I només puc intentar prometre'm que a partir d'ara crec calibraré els problemes en la seva justa mesura. Per mi i per aquells que em rodegen. Perquè la vida són quatre dies, i perquè encara que sigui un topic, el fet es que no som res.