La meva primera marató

On ens vam quedar? Uf...l’últim cop que vaig escriure estava amb els nervis a flor de pell, ja me'n recordo. Va ser un dia per emmarcar: el dia en que finalment vaig córrer la meva primera marató.

Va ser un cap de setmana estrany. Viatjàvem amb un munt d'amics i sabia que m'ho passaria genial. Però l'ombra de la por a fracassar va estar present en tot moment. Si em coneixes, sabràs que soc una persona mig reservada que tendeix al bloqueig fàcil, i el dia abans vaig tenir alguns moments així. Com quan quasi ploro al no decidir-me entre pasta o entrecot sota l'atenta mirada del cambrer. Com si l’èxit d'aquella missió de cop nomes depengués d'aquella decisió. Vaig dissimular prou be els símptomes evidents del pànic escènic que ja s'anava imposant, però allà estaven: la processó anava per dins. Suposo que tots notàvem aquelles pors, però jo, sens dubte, era la que se sentia mes insegura.

I va arribar el moment: baixem a peu de carrer i segueixo estudiant-los a tots. Realment em rodejo d'atletes de debò i vull aprendre d'ells fins l’últim minut.

El Ramon i el Ricard no semblen nerviosos, quan corren ho fan amb naturalitat, com nascuts per fer-ho. Se que pateixen, evidentment, però tenen un posat segur, i els admiro per això.

A l’Ignasi el veig molt concentrat...imposa veure'l així. Es pren molt seriosament això que esta apunt de fer, i ho respecto, així que no vull fer broma ara, noto que no toca. Te un objectiu brutal i jo se que ho aconseguirà perquè es modèlic i disciplinat, i això té recompensa sempre.

El Xavi no parla massa. Es va embarcar a cegues en aquesta aventura, com jo. Vol fer-ho el millor que pugui, i ho farà tot i el mal de genoll, però crec que compartim les mateixes ganes d'acabar i de deixar passar uns quants dies abans de tornar-nos a posar unes bambes.

I comencem. Tinc a la Cristina de costat. Que dir d'ella? es una persona nouvinguda a la meva vida a qui ja dec molt. Tenir-la al costat durant els 21 primers km va ser vital. I retrobar-la a l’arribada per abraçar-nos amb la feina feta, increïble.

Mes que un relat d'un patiment, això ja sembla una carta d’agraïment...ja ho se! Però es que es així com ha de ser, perquè tots vareu fer possible aquest final. I es que durant la cursa va haver-hi molts moments que injectaven energia directe en vena sense els quals no hagués pogut seguir. Creuar-me amb els nois i treure forces per animar-los tenia una bona recompensa. De cop veies que trencaven la posició momentàniament per tornar-te el somriure, i ho agraïes de debò. O veure a la Monica i al meu petit Jan, i sentir-la deixant-se la veu per donar-me forces, això no tenia preu. Aconseguia comprimir la informació i ser també la veu de la Vane, perquè la pugues sentir aprop encara que la tingues lluny. I la Bea i la Mary, les sufridoras des de la barrera.

I aquells dos àngels de la guarda que em van custodiar durant els últims kms: el Marc i l'Emili. Se que no vaig ser la millor companyia, doncs estava immersa en la meva musica i en seguir el ritme, però de debò que gracies.

L’Emili se'm va afincar al costat i amb aquell ritme contemplatiu de qui fa turisme de ciutat en bicicleta, anava donant-me ànims, i aigua, i feia fotos cruels, i vídeos...però no importava el que fes, tenir-lo allà a la vora era suficient. Era el que necessitava. No vas deixar mai de creure amb mi, realment fas que la gent aconsegueixi coses increibles.

I així va ser com vaig anar devorant quilometres. Potser vaig  patir menys del que hagués pogut patir, però el meu esperit conservador manava tranquil·litat, doncs jo el que volia era ACABAR. Acabar i sentir el que se sent quan aconsegueixes un propòsit, per petit que sigui, doncs el valor de les coses el decideix un mateix, i per mi, acabar-ho era el mes important en aquell moment: perquè m'ho havia promès, perquè hi havia molta gent que creia en mi, perquè no volia decebre’ls a tots, ni decebre´m a mi. I així HO VAIG FER!

A tots...gracies!

                                                                                        

(Pd: I tots aquells que gracies a la retransmissio en directe del meu entrenador, m'anaveu seguint online...la meva family, la Sus, el Joan, el Dani, la Eva, el Carles, l'Esther, el Juan, la Linda, el Santi, el David, la Bea, la Cris, l'Ivan, l'Angelo, la Gisela, la Mireia, el Clemente, la Maria, la Marisol, la Corina, la Rosa... Uf! No acabaria! Gracies guapos!!)