El conte d'aquest dijous 17

Nens estiradets i ben tapats, lletetes acabades, peus dins el llit. I la mama comença a explicar el conte del dia...

"Explica la gent que hi havia una vegada una noia a qui costava molt veure alegre. Vivia un pel angoixada per mil coses, i amb el seu taranna pesimista, un dia va decidir començar a fer esport. Es va aficionar rapidament a les intenses classes d'spinning que la van anar posant en forma. I no va tardar massa en posar un entrenador personal a la seva vida. Algunes coses van anar millorant, pero al mateix temps,  d'altres anaven empitjorant rapidament. Sentia que s'estava fent gran de cop, i de vegades es trobava una mica perduda amb tants canvis.

Pero un dia, l'optismisme fet persona es va creuar en el seu cami. En aquella epoca els entrenadors personals lluien unes ales impresses en el seu uniforme. Quina sort, doncs en aquell moment un angel de la guarda capaç de reencaminar-ho tot era el que mes necessitava del mon. Es van fer amics, pero ella es va habituar rapidament a tenirlo a la vora, i a necessitarlo al costat en els  dies especialment grisos. I ja no aconseguia veure'l com un amic, ara el mirava i veia quelcom que necessitava al seu costat per sentir-se feliç.

Tot anava molt depressa, pero cap dels dos s'hi oposava, doncs estaven molt be junts....Eren joves, tenien amics, ganes de coneixer el mon, de mirarse als ulls amb complicitat mentre es deixaven l'ale sobre una bicicleta d'spinning...ell n'era el professor, ella l'alumna.

Aixi que els mesos van anar passant, i aquella parella tan recent pero tan perfecte en la seva complementarietat van decidir fer un pas mes, be, mes que un pas, allo va ser un salt gegant. I en cosa de mesos ja estaven vivint sota el mateix sostre. Per fi aquella rutina que podia haver resultat irritant per algunes persones es va convertir en un estil de vida. Deixant les preocupacions en un segon terme, duien una vida sana i farçida d'intensos entrenaments sense objectiu fixe: sentirse viu?agil? be amb un mateix? superarse?...cadascun d'ells ho etiquetava segons les seves inquietuts.

I tot i que ara mateix encara no puc explicar-vos com, puc asegurar-vos que si dues persones s'avenen aixi, pot ser que no tardi massa a passar el que un dia va acabar passant: alguna cosa començava a creixer dins la panxeta  d'aquella noia tan inquieta i impulsiva. Van anar passant els dies i aquella panxeta es va anar fent gran. No es podia ser mes feliç. I un dia, Irina, un dia com aquest d'ara fa cinc anys, d'aquella panxeta en vas sortir tu.

I vet aqui un gos vet aqui un gat, que aquest conte s'ha acabat..."

PD: i a l'aicard, que també m'escoltava atentament des del seu llitet, dir-li que la historia no s'acava aixi, doncs el 10 de gener del 2009 una cosa molt semblant i igual de marevellosa, va tornar a passar...pero aquest conte l'explicarem quan sigui el seu dia...que no queda res...

Felicitats princesa! La meva nena gran...Gracies per tots els bons moments que estic visquent amb tu...t'estimo!