Corre que tanquen!

I se'm va fer de nit.

Ja van dos diumenges amb final apoteòsic. Veient que aquest sembla el meu dia fetiche pels grans logros, estaria bé deixar de fer dinars copiosos hores abans de l'entrenament. La setmana passada van ser 12km amb les millors sensacions. Ahir, en van caure 15 amb les pitjors...

No li puc donar la culpa al meu ritme d'entrenaments, ni a les meves poques hores de son, ni tan sols a l'activitat frenètica d'un cap de setmana qualsevol amb nens. Res de tot això. Aquest cop, la culpa de les meves males sensacions contingudes durant 15km és única i exclusivament d'una alimentació errònia.

M'he passat mitja vida a dieta, i l'altre mitja portant una vida sana (és a dir, a dieta també, pero dit com més diplomàtic). I tirava endavant pensant en una talla menys, en uns texans baixets de cintura que em volia comprar....però no. Arribats a aquest punt crec que cal pensar en portar una bona alimentació per una única raó que vagi per sobre de tot: Es absolutament necessari fer-ho si vull aconseguir el que m'he proposat sense morir en l'intent.

Ahir les meves ganes d'entrenar van arrassar amb tot, i no vaig voler fallar per això. Però cada pas que feia em recordava que no havia dinat adequadament i que ho pagaria car. A les 8 del vespre desembaracava del cotxe familiar disposada a fer 15km. Era la meva idea, i a tossuda ningú em guanya. Ja al kilometre 6 em vaig adonar que se m'estava fent de nit. Pero a tossuda ningú em guanya. Fins que no vaig tocar la font del 6.5 no vaig voler girar. Tossuda.

De tornada anava caient la foscor, però per sort passava entre algunes casetes d'amables veïns que imagino que entre tots havien subvencionat algun fanalet per aquell tram. El més dificil va venir a partir del quilometre 9. Ja negra nit apreto a córrer darrere d'un noi que m'avança provist amb un frontal molt professional. Previsor. Però per sorpresa meva a pocs metres decideix girar cua. I només quedo jo, jo i els 6km que em separen del meu sofà i Mentes criminales.

I corro. No sé ben bé perquè. Corro per por, pels violadors potencials, per pressa, pels jabalís autòctons, per nervis, per ganes d'arrivar a casa i sentir-me salvada, per acabar i sentirme'n orgullosa també. Per tot i per res.

I arrivo a casa, exhausta. Rebo algunes trucades familiars i represalies. No surtis tant tard, no veus que és perillós...i com has pogut després del dinar que ens em pegat?... Dono la raó a tothom i m'estiro...no em trobo be. Em comença a sortir tot: nauseas, mareig, estat febril...Sé que podia aconseguir-ho, i estic orgullosa. I tanco els ulls i penso...."el proper cop m'apunto als macarrons bullits amb un raig d'oli". I escolto al meu cos i el sento queixar-se: "no tornis a fer-me això...he aguantat el que m'has exigit, però no m'ho facis més..."

Em queda un bon aprenentage ho sé... i de cada experiència en trec alguna cosa. De la d'ahir: "Digues no a una carrera contínua després d'una barbacoa!"

Som-hi! RTSS!

http://connect.garmin.com/activity/113644464