Suposo que quan no has conegut altre cosa que la teva gàbia, aquest espai et sembla idíl•lic. Et mous per dins amb confiança, tens el menjar més adient per tu al teu abast, i allà, en un racó, tens una roda on estirar les potetes quan necessites desestressar-te una mica. Això, fins fa ben poc, era la descripció de la meva vida esportiva...
Bé, potser no ben bé igual... La veritat és que no serveixo per menjar cada dia el mateix pinso...encara que sigui el més saludable per mi!...i fallo, fallo més del que voldria... La meva gàbia era el meu gimnàs, he passat per molts, i tots s’assemblen, els acabo dominant. Com els hàmsters, m'hi desplaço amb confiança i seguretat, passo l’estona fent els meus exercicis aïllada en la meva bombolla musical. Amb el volum al màxim, esforçant-me al màxim en la meva rutina.
Però un dia qualsevol, deixes les manuelles al seu lloc i et mires de reüll la cinta que hi ha en aquell racó. Com aquell hàmster, penses que potser per oxigenar-te t’anirà bé fer-hi quatre passets...i hi puges, sense massa pretensions...només per estirar les cames...per deixar-hi la mala llet que portes avui a sobre qui sap per quin motiu. Però li pilles el gust, sues, et sents bé, i repeteixes. Quan baixes de la roda estàs, no se, com més content. T'agrada, t'agrada fins al punt que inclús un dia t'animes a córrer una cursa de 20km amb el coixí que donen tots els passets que has anat acumulant dia rere dia en aquella cinta...(que això és un fet real, eh! Ja fa dos anys d’aquella cursa preparada en all in cinta...).
I tot es idíl•lic. Perfecte en la seva aparent comoditat. Però llavors, de cop, se t'acut que potser podries entrenar-te per intentar córrer-ne 42...que faig? ho intento? I aquell que sempre et mira des de fora de la gàbia, aquell que porta dos Ironmans a sobre i molts quilòmetres als peus, et diu:
-Però perquè no obres la porta i vens un dia a estirar les potetes per fora amb mi...?
-Però fora per on?
-Per la carretera de les aigües...per on vaig jo sempre...vens?
...i et lia, i hi vas.
I...
I...i llavors saps que passa?
Doncs que aquí s'acaba el conte! En punxa...
Ahir, desprès de les meves manuelles, tocava córrer 30 minuts. Vaig pujar a la cinta. I he descobert que ja no m'agrada la meva roda....No aconsegueixo un ritme adequat, no em passen els minuts, m’avorreixo. Ja no s'oxigena res de res, això ja no va bé...a sobre els meus entrenaments previstos per aquest més són moooolt llargs...i que faig? estic desconcertada! Això que és? Ha estat un cas aïllat o és que ja no m'agrada la meva gàbia? és que a partir d'ara només podré córrer per fora d'ella? Que m’està passant? I que passarà quan faci fred? Quan plogui? De debò que hauré de sortir igualment a fora? A la gàbia ja no sé si m’hi sabre estar....quin descobriment...o millor dit...
...quina broma Emili!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada