Punt de partida

Des que la vida m'ha desdoblat en una persona multi tasca, em persegueix aquella sensació estranya d'estar sempre en tot i en res. No sóc excepcional. Sóc una dona de tantes, amb somnis, obligacions i una família a qui estimar amb totes les energies de que disposo.

Dubto que vaig ser abans, si arquitecte o esportista. Quan encara estudiava vaig descobrir el que l'esport podia fer per mi. Va transformar el meu cos, la meva vida. Vaig descobrir una nova afició, i en el centre de tot, una persona a qui volia seguir el ritme dins i fora de les classes d'spinning...a ell dec tot el que sóc, el que queda d'aquella noia que perdia l'alè a primera fila, i la dona en la que m'he convertit, a vegades tan insegura, que sempre buscarà (i necessitarà sempre) el seu suport incondicional.

Mentrestant em feia arquitecte. Aquesta també és una part molt important de mi, i potser de la que menys parlo, per la sensació constant d'estar sempre en un procés d'aprenentatge sense fi. Ja són moltes les persones que han confiat en mi, que han valorat les meves idees, que m'han donat l'oportunitat d'expressar qui sóc a través de l'arquitectura. I espero seguir fent-ho tota la vida.

I després, amb els anys (no masses), s'obria un nou front. Una altre habilitat (o no) a treballar i millorar: convertida en mare ara toca aprendre a ser-ho, a ser una bona mare. I això ha comportat una transformació en mi, interna i externament. De cop tot es complica i costa més. Els armaris s'omplen de cremes anticel.lulítiques, les hores del dia semblen escurçar-se, i trobar temps per un mateix es converteix en una tasca impossible. I enmig de tot plegat dos noms que donen sentit a tot, dos personetes que ho valen tot: la Irina i l'Aicard.

Arquitecte, mare i esportista. Em sento i em sentiré sempre una simple aficionada que s'atreveix a jugar simultàniament en les tres lligues. Arriscant a vegades, encertant-la d’altres, i fallant tot sovint. Però no deixaré mai d'esforçar-me per millorar aquestes tres parts de mi, sense descuidar-ne cap. Com no podem fer d'altre manera les dones.

Aquests son els tres ingredients de la meva vida, i tot el que trobareu en aquest blog. Tres fronts oberts, i una necessitat d'haver d’arribar a tot amb la sensació constant de no arribar a res. Com jo, moltíssimes mares treballadores i aficionades a l'esport. Esportistes d'estones robades a la família o la professió, que amaguen el potencial que totes tenim (i que espero que encara hi sigui!) sota capes i capes de preocupacions i obligacions diàries.

I quan sembla que ja no pots donar més de si, una idea boja et ronda pel cap...et rodegen persones excepcionals i penses que seria genial poder sentir una mica del que ells senten, del que senten quan aconsegueixen un objectiu. I et planteges un nou repte que ho complicarà tot, però que ho enriquirà alhora: acabar una marató en una de les ciutats que més t'estimes. És de bojos.

Donostia ens veurem les cares al novembre...només espero no decepcionar-te.

Així sóc!...sempre buscant la versió millorada de mi.