Com el dia

Les prediccions son clares. Fred i neu a gran part de Catalunya.

Jo sóc una persona mediterrània. Reconec que, com molts, m’identifico amb els anuncis d’Estrella Damm dels estius. I no, no serviria per viure en un clima així. Sort que es tracta d’episodis puntuals... Ara bé, la casualitat ha fet que en un dia gris com el d’avui se m’ajuntin algunes males noticies. Quina mala combinació, i mes si s’apropa un cap de setmana tirant a solitari. No m’agrada passar massa temps sola amb mi mateixa, penso  massa i acabo traient les pitjors conclusions pels temes que m’amoïnen. Però la part bona es que  ja em conec, em puc anticipar i mirar d’evitar-ho. M’envoltaré de la gent que m’estimo. I estan els meus nens, que arranquen somriures nomes de mirar-los. Però em faltarà l’Emili, clar. Que em va molt bé per desbloquejar-me en dies així, dies grisos com el cel.

 

Aquest vespre marxa a Lanzarote, sis dies fora amb les seves sis nits. Si fos jo la que hagués de pujar en aquest avio, ho faria carregada de bikinis, barres de llavis i crema solar de poca protecció. Prendria el sol tot el mati, dinaria qualsevol cosa i aprofitaria les tardes per fer algunes compres a la illa. Arribada la nit posaria tot l’esforç en arreglar-me per fer de mi una noia que pugues arribar a resultar mínimament interessant dins la massa que m’engoliria en algun local desprès de sopar. I ballaria. Escoltaria la música i aprofitaria per anar-me’n ben lluny. Passant dels demes, passant dels pretendents, com diu aquella cançó dels Amics de les Arts. Aquesta situació es inimaginable en el cap d’un home, però es totalment cert que pot passar. Pot passar que simplement t’arreglis per sentir-te millor amb tu mateixa, pot passar que ballis deixant-te portar per la música simplement pel fet de gaudir de la possibilitat que t’ofereix de marxar per un moment lluny de tot, dels problemes, de les males noticies, de la vida que tens i de la idea de vida que podries haver tingut, de la prosperitat que encara no has aconseguit a la feina. I també pot ser que beguis nomes per desinhibir-te i desconnectar. Pot ser tot això i acabar dormint sola. Pot ser. Pot ser que a més només busquis i vulguis això.

Però no parlem del que jo faria. Parlem del que farà ell. Marxa carregat amb una maleta estranya que conté una bici esquarterada en el seu interior. Les cerveses i el vi bo s’han substituït per gels i begudes isotòniques. La crema solar que s’emporta es la d’alta protecció, li farà falta per poder fer front a les 5 hores diàries que es clavarà a sobre la bici sota aquell sol de justícia. Els vestits sexys seran substituïts per altres peces ben cenyides que també deixen poc espai a la imaginació. Però aquests s’exhibiran a plena llum del dia i el seu objectiu serà la comoditat, l’aerodinàmica...però si, també coincidim en que en sortir de l’apartament a punta de dia, també buscarà destacar entre la massa de triatletes sonats que recorren l’illa damunt les seves cabres amb l’únic objectiu de millorar la seva condició física. I ser el mes guapo de tots.

Esta clar que som pols oposats, que de tant oposats que són de vegades sorprèn que aconsegueixin atraure’s, però s’atrauen. No es pot anar contra les lleis de la física. No ens ha d’estranyar, ni ens estranya ja, que els nens vagin al Sònar acompanyats per la mare, i a fer llargs a la piscina amb el pare. Que ens debatim entre el tenis i el trapezi com activitats extraescolars,  entre el xandall i els vestits i mitges per anar a l’escola, entre la Diagonal i el Raval per anar a sopar...Ben diferents. Tot i que he intentat tenir la seva força i les seves qualitats, la realitat es que ell cada dia es reafirma més com a home de ferro, mentre jo cada cop m’apropo mes a un material mes fràgil i sensible, amb una debilitat que s’accentua en dies així.

Va, ja pot començar a nevar. I qui hagi d'agafar un avió que marxi ara. Ara que ja estic mentalitzada...