LA CONTRACRÒNICA

Son les 3:50 de la matinada i sona el despertador. Vesteixo dos nens adormits i els hi demano que es llevin, els hi explico que avui es el gran dia del papa i que em d'afanyar-nos perquè no faci tard...S'activen sense massa esforç, però no accepten separar-se del seus companys de son, així que els seus peluixos de dormir també s'uneixen a l’expedició. L’Emili ja ha baixat a esmorzar i a nosaltres ens toca seguir-lo sense liar-la gaire. No estarà d'humor, nomes em d'intentar sortir de l'hotel amb el mínim temps i el nostre millor somriure. Ens posem les nostres samarretes de followers i baixem a esmorzar... Entrem al menjador i ens trobem amb tot de cares llargues que canvien el gest al veure'ns a tots tan ben conjuntats...mamis i nens...tots 100x100 essencials! Ja estem llestos pel que ha de venir...

I ens seiem entre els triatletes. Contra tot pronòstic, a les 4 del mati ens entra de bon grat el primer entrepà de nutella del dia: es l'inici d'una jornada alimentariament molt reprobable...però avui tot s'hi valdrà...Sortim de l'hotel i pugem als cotxes, el sol encara no s'ha llevat i nosaltres ja estem en dansa...estem sonats!

Arribem a boxes i saltem del cotxe...veiem com ell s'allunya, s'afanya a fer els últims preparatius i mentalitzar-se del que li espera. Nosaltres deambulem...se'ns presenta una llarga estona d'espera abans no es tiri a l'aigua...es fa llarg...i es que els nens tenen moltes restes de son, van de terra al braç i del braç al cotxet del jan (quan es despista i el deixa lliure...som uns okupes oportunistes molt espavilats)

 

"I el papa on es? On ha anat?" Per fi el veiem venir! Ja ho te tot enllestit i ve a fer-nos l’últim petonet abans d'iniciar la competició. L'Aicard arrenca a plorar i amb ell ens acabem emocionant tots...quin dia que ens espera!!! Ens acomiadem i ocupem posicions...ara toca esperar! A les 7:20 es l'hora de la seva sortida i es tirarà a l'aigua...hi ha tanta gent...no veiem res...es impossible agafar lloc a primera fila, i impossible també per mi subjectar-los als dos a braços... Així que avortem la idea d'esperar a veure'l sortir de l'aigua...anem a esperar-lo al primer tram de bici! Nervis, emoció i uns bastonets amb nutella per dissipar l'agobio imminent...passa una hora i el veiem venir!! Aigua enllestida! Ja enfila els 180 en bici... Respirem tranquils...

Ara toca viure mes moments tensos. El Ricard esta amb problemes mecànics...se'ns parteix el cor al veure a la Mary plorant per ell. Els nens no entenen res, pregunten, volen respostes, però no es el moment. Tots estem molt nerviosos...per fi el veiem marxar i tinc una estona de tranquil·lat per mirar d'explicar-los conceptes tan palpables en l'ambient com la preocupació, la inquietud, l'angoixa, l'amor.

Passem un parell d'hores a la vora de la carretera esperant tornar a veure'ls passar. Es moment de treure contes, colors, nines, caramels...el que sigui per mantenir als petits distrets. Enllestim la nostra pancarta amb les ultimes anotacions i a la fi, com fletxes, veiem passar un darrera l'altre els nostres essencials. Ens deixem la veu amb crits per ells...

Ja es casi mig mati, han passat un munt d'hores des que ens em llevat, suficients perquè ens hagi donat temps de crear forts vincles amb la resta de seguidores. La Irina mostra devoció per la seva nova amiga, l'Aura. Ella ha vingut acompanyant a la seva parella que també competeix, i es tan dolça amb ella...i això te conseqüències...es una cosa que em meravella dels nens, la seva puresa...nomes cal que els hi donis un somriure sincer i algunes paraules dolces i seran teus per sempre mes!

Recollim tot i ens dirigim a la zona de carrera ...no ho fem sense ella, clar! Ara mateix es bàsica!! "Que vingui al nostre cotxe!!" Tot i la il·lusió, s'asseuen dins i als dos minuts ja estan dormits. Es la una del migdia. I ja estem esgotats.

Uns quilometres de cotxe  i arribem a lloc..."S'ha acabat el descans nois...ho sento!" Mapes per situar-nos i corredisses per no perdre'ns veure'ls passar corrent pel primer km del marató...Nen en braços, Irina zombie, pipis, aigua, i a seguir endavant...Però tenim un disgust nou: em perdut de vista a la nostra nova amiga...

Però aquí ve l’Emili!! Em arribat a temps! Fa bona cara...però encara li queda tot un marató per endavant així que haurem de seguir fent-li costat...que no defalleixi!

Emocionats amb tornar a veure l'Aura, els nens insisteixen en anar a on es ella...però ella ja esta camí del km 22 de carrera...es a dir, que va camí d' un punt que es troba a aproximadament 4km a peu d'on som...Però decidits a trobar-la comencem a caminar...floretes, bicis, corredors, l'estona es passa distreta però el cansament es va acumulant...i traiem el segon entrepà de nutella...serà el nostre dinar...I se'ns acaba l'aigua...Surt el meu angles d’emergència per casos extrems. Som al mig del no-res! Em defenso i aconsegueixo comprar una ampolla en un avituallament de corredors, i seguim amb la nostra cursa particular....

No hi ha rastre de l'Aura, pero estem plantats al km 22 amb el papa apunt de passar! Això ens anima...Ho em aconseguit...es que som uns cracks... El veiem venir i tenim el temps just per dedicar-li algun crit d’ànim i molts petons. Dècimes de segons diria...i ja esta...tan caminar i el moment ens passa com un sospir...

Girem cua. Desfem el camí fet entre fotos i gelats, cantem cançons i animem als desconeguts llegint els seus noms als dorsals. Estones a peu, estones al braç, estones a l'ombra... Mare meva quin dia mes dur...ja fa mes de 12 hores que estem en dansa!

Arribem al km38 de la carrera i entre jocs i queixes esperem a veure'l de nou. Triga massa i m'impaciento...la Irina ja ha entès que es la "preocupació" per una persona i es mostra solidaria amb mi...i el veiem venir! Camina...estarà be?? Correm a trobar-lo i el públic es desfà en crits d’ànim! Tremolor a la veu...caminem plegats tots quatre durant uns metres, els suficients per donar-li l’últim impuls perquè reprengui el ritme! I el veiem allunyar-se corrent...

Ens afanyem cap a l’arribada! En no res el tenim aquí! Correu! Nen al coll i corredisses! Ocupem la primera fila i estem llestos per tirar-nos al seu pas per poder entrar a meta amb ell...i aquí esta! Els nens l'agafen de les mans i els veig allunyant-se direcció a l'arc d’arribada...es se'ns dubte un dels millors moments del dia. Ho em aconseguit...l’Emili es penja la medalla de Finisher al coll. Ja es un Ironman. I ells dos els nens mes valents del mon!!!

El que va venir desprès tampoc va ser fàcil...4hores mes d'espera!!! Esperàvem a tots els nostres companys de cursa, als que ja hi eren i els que estaven per arribar! Al Ramon, a l’ Ignasi, als Ricards, a l’Ivan, tots ells uns campions dignes de la nostre admiració. Esperàvem que es recuperessin, que es rehidratessin,  que recollissin tot el seu material. Se'ns fan les 11 de la nit. El dia mes llarg de la nostra vida! Però som una família. Ens fem i ens farem costat els uns als altres sempre que puguem...i podem? Podem.

I de tot el que em viscut en un dia com aquest ens queden molts moments fantàstics, moments que valia la pena explicar i compartir. Felicitats a tots els finishers i a tots aquells que els vau donar suport. We are triathlon...mai millor dit!!

I a tu nomes dir-te una cosa,

FELICITATS FINISHER, et seguirem a la fi del mon!

Comença la obra

Porto molts dies out, deixant-me la pell en un nou projecte laboral i en remprendre el projecte, sempre a mitges, de cuidar-me. Retirar alguns aliments prohibits sumat als sentiments a flor de pell pel grau d'implicacio en la meva nova feina, formen un coctel explosiu.

Amb aquestes combinacions de factors, la vida al meu costat, molts en poden donar fe, es acceptar el viatge per una muntanya russa d'emocions. Un dia desprendre optimisme pels quatre costats i l'endemà et diré que el que faig no te cap valor, que jo no tinc cap valor. Potser no t'ho diré, perquè me n'amago, pero això no treu que ho senti.

Pero segueixo amb els meus reptes i cada dia aprenc una mica més, confio que la gent valori el que faig inclus quan jo mateixa no ho faig.

Estic temptada massa sovint de tirar la tovallola quan les coses se'm torcen massa...I ho faig amb tot, mil vegades m'he plantejat deixar d'entrenar aixi, amb aquesta autoexigencia. Pero ara una bona amiga m'ha fet recuperar les ganes, i avui em sento poderosa i amb ganes de sacrificar el que faci falta! Tambe he tingut darrerament crisis conceptuals que em feien plantejar els inconvenients d'acceptar projectes per la familia...costa posar una barrera laboral en una relació tan propera, almenys a mi em resulta imposible! La confiança fa que siguin clients amb un plus de dificultat! Pero me'n vaig sortint! I s'esta gestant un projecte guapo guapo...

I en aquest punt em trobo. Encarant amb il.lusio les dos coses, perquè encara que no siguin o no m'ho posin fàcil, el cert és que cada cop que m'agafo un disgust per aquests motius m'aixeco reforçada, amb ganes de demostrar que puc, de fer valdre la meva opinió per sobre de tots i de tothom.

Algú m'ha dit, algú que sempre recull els trocets de mi per tornar-los a muntar despres d'un mal dia, que m'haig de fer valdre més, creure en mi, en el valor del meu treball, aprendre dels que m'envolten. Alguns seran millors, però n'hi haurà d'altres que estaran totalment equivocats, i jo els hi hauré de fer saber. I que em costara molt ja ho sabem. Sóc tot implicació i no faig les coses per negoci, les faig per sentiments, per vocacio m'atreviria a afirmar. I això em fa poc llesta. Poc hàbil. I transparent...massa! però això és negatiu? O és un valor afegit? Crec que al capdevall es positiu, doncs he perdut alguna batalla per aixo, pero segur que guanyare la guerra!

I de tot això, de tot aquest cúmul d'entrebancs, pasos endavant i enrere, n'acaven sortint coses guapes carregades de sentiments! Que facil seria sino m'impliques tant, sino em treies la son el que faig, però el resultat no seria tan personal, això segur.

Ara estic repetint amb dos persones molt especials que m'estimo molt! Perque tinguin la casa que sempre somiaven on creixer les meves nebodetes guapes...

I aquesta setmana ja han començat les obres, els cops, els nervis, les reunions d'urgencia, les desicions finals, la transformacio! Tinc unes ganes bojes de fer més entrades futures en el meu blog per compartir el procés d'aquest nou projecte amb tots aquells a qui pugui interesar viure'l amb mi. Per viure junts com es passa d'una idea en un paper a una realitat, com ja he fet altres vegades...Ara la incognita que cal resoldre es aquesta primera imatge, convertir-la en un espai real...som-hi!

Sentir-se part

Sembla impossible a vegades extreure tants bons sentiments derivats d'una sensació tan rara que arriba quan menys te l'esperes. Ho penso i em venen a la ment paraules i mes paraules. I tinc ganes d'escriure-ho. Ho endreçaré.

La setmana va començar amb un dels pitjors sentiments que es poden sentir: l’exclusió.  Així tret de context sembla molt greu...però no patiu! Si ho penso fredament, l’exclusió que m'afecta a mi ara mateix es la que menys importa al capdavall. Es una exclusió "laboral", i es conseqüència de la manca de feina, sense mes, sense culpables, sense haver-me equivocat en res. Perquè la crisi esta aquí encara que un s'esforci en no mirar-la als ulls,com quan abaixàvem el cap a l'aula de matemàtiques per por a haver de respondre a alguna pregunta complicada.

Però et toca, i et toca acceptar-ho. I de cop el temps que ara et sobra el pots començar a dedicar als altres, i es fa estrany, doncs estàs habituada a anar curta de temps lliure. I de l’exclusió comença a derivar-se'n un sentiment contraposat: el sentir-se part d'alguna cosa, d'algunes coses potser millors.

Dijous m'apropo al despatx a arreglar els papers de l'acomiadament i marxo estranyament satisfeta, i no s’entén. O si. Es fàcil. Se que em quedo sense els meus ingressos i es evident que em sap molt greu, però alguns em diuen que ja se'm troba a faltar, i aquestes paraules em fan sentir be tot i les circumstancies. Marxo sentint-me encara part d'aquest equip de persones que segueixen deixant-se la pell per no enfonsar-se víctimes d'aquesta crisi global. Es evident que això no m'enriqueix les butxaques, però (encara que soni molt transcendental) si m'enriqueix l'anima.

Va avançant la setmana i de nou em sorprèn aquest sentiment. Vaig a córrer amb el grup de l'Emili i a classes de dansa aèria .I motivada per les bones sensacions que tinc, començo a pensar que també podria arribar, si m'hi esforço, a formar part de tot això. Intentaré deixar enrere la vergonya i mostrar-me tal com soc, perseguint aquesta sensació que veig que em fa sentir tan be: sentir-me part.

I quan la setmana ja tocava el seu fi, em sorprèn l’arribada de la millor de les representacions de tot això que intento explicar sense massa èxit. Arriba en forma de fotografia que ho sintetitza tot a la perfecció i que no puc deixar de compartir...Ahir em vaig perdre un soparet amb tres bones amigues que em feia il·lusió de debò, però no em trobava be i me'n vaig haver d'anar a casa. I me'l vaig perdre.

I avui em desperto amb aquesta imatge acompanyada d’aquestes paraules: "falta la teva per encendre, tenia quatre preparades! Te la guardo!!!"

I me n'adono de com n’és de bo i d'important per les persones (per mi), "sentir-se formant part d'alguna cosa"... Es basic, i fa que els entrebancs es relativitzin molt. Seguiré perseguint això cada dia, perquè val la pena, i perquè de moments així se'n treuen les forces per seguir avançant, sempre endavant.

33

Avui faig anys. Trenta tres concretament. Es dia de reflexió.

Estic satisfeta amb tot el que tinc fins ara, que no es molt, però que segurament ja ho és tot per mi. Nomes penso en que arribi ràpid el cap de setmana, per celebrar-ho amb la meva família. M'encanta veure la cara que fan els meus nens quan intenten reproduir en dits els anys que faig, quan se n’adonen de que els en falten molts, i de que la mama es supergran...

Però es inevitable quan cauen anys pensar en totes les coses que ens falten, aquelles que pensaves que tindries quan en complissis 30, 31, 32... Però aquesta setmana no em sento aixi.

Dilluns passat vaig tornar a dormir a casa els pares. L’Emili estava fora i ens va semblar una bona idea quedar-nos a dormir tots tres a casa els avis. I allà estava jo, amb els nens adormidets i asseguda al meu sofà de sempre, amb la meva mare i el meu germà petit...(que de petit ja no en te res!). Li havia demanat de veure plegats Into the wild, en coneixia la musica però malauradament encara no havia pogut veure-la sencera, així que de cop ens vam veure immersos en una nit de cinema en família, com fèiem anys enrere en aquell menjador. I que dir? Que es una cinta molt i molt recomanable... plena de significat. "Menys es mes", simplement. Una màxima que ja he estudiat perquè es molt valida en arquitectura, però que se'ns dubte també ho es per la vida.

Així que avui simplement volia deixar-vos una cançó i un missatge esculpit en ella.

I pel que fa a avui, simplement intentaré apagar les 33 espelmes en companyia dels qui m’estimo. Sense grans pretensions. Amb això en tindre prou. I em pensaré un bon desig, però això ja no ho podré explicar...que no se'm compliria...

Society, Eddie Vedder. 2007

"Oh, it's a mystery to me

We have a greed with which we have agreed

And you think you have to want more than you need

Until you have it all you won't be free.

Society, you're a crazy breed

Hope you're not lonely without me...

When you want more than you have

You think you need...

And when you think more than you want

Your thoughts begin to bleed

I think I need to find a bigger place

Because when you have more than you think

You need more space.

Society, you're a crazy breed

Hope you're not lonely without me...

Society, crazy indeed

Hope you're not lonely without me...

There's those thinking, more-or-less, less is more

But if less is more, how you keeping score?

Means for every point you make, your level drops

Kinda like you're starting from the top

You can't do that...

Society, you're a crazy breed

Hope you're not lonely without me...

Society, crazy indeed

Hope you're not lonely without me...

Society, have mercy on me

Hope you're not angry if I disagree...

Society, crazy indeed

Hope you're not lonely without me... "

Com el dia

Les prediccions son clares. Fred i neu a gran part de Catalunya.

Jo sóc una persona mediterrània. Reconec que, com molts, m’identifico amb els anuncis d’Estrella Damm dels estius. I no, no serviria per viure en un clima així. Sort que es tracta d’episodis puntuals... Ara bé, la casualitat ha fet que en un dia gris com el d’avui se m’ajuntin algunes males noticies. Quina mala combinació, i mes si s’apropa un cap de setmana tirant a solitari. No m’agrada passar massa temps sola amb mi mateixa, penso  massa i acabo traient les pitjors conclusions pels temes que m’amoïnen. Però la part bona es que  ja em conec, em puc anticipar i mirar d’evitar-ho. M’envoltaré de la gent que m’estimo. I estan els meus nens, que arranquen somriures nomes de mirar-los. Però em faltarà l’Emili, clar. Que em va molt bé per desbloquejar-me en dies així, dies grisos com el cel.

 

Aquest vespre marxa a Lanzarote, sis dies fora amb les seves sis nits. Si fos jo la que hagués de pujar en aquest avio, ho faria carregada de bikinis, barres de llavis i crema solar de poca protecció. Prendria el sol tot el mati, dinaria qualsevol cosa i aprofitaria les tardes per fer algunes compres a la illa. Arribada la nit posaria tot l’esforç en arreglar-me per fer de mi una noia que pugues arribar a resultar mínimament interessant dins la massa que m’engoliria en algun local desprès de sopar. I ballaria. Escoltaria la música i aprofitaria per anar-me’n ben lluny. Passant dels demes, passant dels pretendents, com diu aquella cançó dels Amics de les Arts. Aquesta situació es inimaginable en el cap d’un home, però es totalment cert que pot passar. Pot passar que simplement t’arreglis per sentir-te millor amb tu mateixa, pot passar que ballis deixant-te portar per la música simplement pel fet de gaudir de la possibilitat que t’ofereix de marxar per un moment lluny de tot, dels problemes, de les males noticies, de la vida que tens i de la idea de vida que podries haver tingut, de la prosperitat que encara no has aconseguit a la feina. I també pot ser que beguis nomes per desinhibir-te i desconnectar. Pot ser tot això i acabar dormint sola. Pot ser. Pot ser que a més només busquis i vulguis això.

Però no parlem del que jo faria. Parlem del que farà ell. Marxa carregat amb una maleta estranya que conté una bici esquarterada en el seu interior. Les cerveses i el vi bo s’han substituït per gels i begudes isotòniques. La crema solar que s’emporta es la d’alta protecció, li farà falta per poder fer front a les 5 hores diàries que es clavarà a sobre la bici sota aquell sol de justícia. Els vestits sexys seran substituïts per altres peces ben cenyides que també deixen poc espai a la imaginació. Però aquests s’exhibiran a plena llum del dia i el seu objectiu serà la comoditat, l’aerodinàmica...però si, també coincidim en que en sortir de l’apartament a punta de dia, també buscarà destacar entre la massa de triatletes sonats que recorren l’illa damunt les seves cabres amb l’únic objectiu de millorar la seva condició física. I ser el mes guapo de tots.

Esta clar que som pols oposats, que de tant oposats que són de vegades sorprèn que aconsegueixin atraure’s, però s’atrauen. No es pot anar contra les lleis de la física. No ens ha d’estranyar, ni ens estranya ja, que els nens vagin al Sònar acompanyats per la mare, i a fer llargs a la piscina amb el pare. Que ens debatim entre el tenis i el trapezi com activitats extraescolars,  entre el xandall i els vestits i mitges per anar a l’escola, entre la Diagonal i el Raval per anar a sopar...Ben diferents. Tot i que he intentat tenir la seva força i les seves qualitats, la realitat es que ell cada dia es reafirma més com a home de ferro, mentre jo cada cop m’apropo mes a un material mes fràgil i sensible, amb una debilitat que s’accentua en dies així.

Va, ja pot començar a nevar. I qui hagi d'agafar un avió que marxi ara. Ara que ja estic mentalitzada...

L'any del "no" vertigen

Ja puc dir oficialment que no escrivia des de l'any passat...i no per falta de temari! Només ha passat un mes i tot esta ben capgirat, en un tres i no res tot el que estava estable i assumit, de cop esta en crisi.

Deixo enrere uns mesos durs en els que em vaig dedicar a córrer. Va ser un temps curt però molt intens. Vaig començar una etapa i la vaig voler tancar costés el que costés, no m'agrada deixar coses a mitges...

Però he seguit buscant i aquest any es l'any de l’experimentació! No se si surto guanyant o no, doncs com vaig sentir a dir en boca d'una noia que hi entén bastant "el circ es patiment". Han de fer mal les mans i els peus, ha de costar, ha de cansar. Però també sento que m’encantarà intentar-ho. Aquest es l'any de la dansa aèria! Aniré a classes dos cops per setmana...No porto mes que un mes, però és temps suficient per adonar-me de que valdrà la pena esforçar-s'hi.

La meitat de la classe me la passo provant els moviments que m'ensenyen a fer, l'altre meitat me la passo badant. M'agrada veure el que són capaços de fer els meus companys i a estones em transformo de nou en un simple espectador. Però jo sóc molt tossuda! Algun dia serè jo la que estigui allà dalt embolicada i segura. Me'n moro de ganes...

A estones ja m'hi sento allà dalt, ja m'hi veig. Però no hi sóc realment, eh! Això seria impossible ara mateix... hi soc només mentalment. Continuar sent arquitecte en els temps que corren s’està convertint en una missió impossible, és una lluita que desgasta cada dia més. De vegades a la feina ja em sento com si fos allà dalt lligada amb mil embolics de tela. Algú em diu que em tiri, que em deixi caure que les teles em subjectaran. Però no ho veig clar, i es que tinc por perquè no sé molt bé que passarà aquest any amb mi, a estones ho veig tot negre i a estones tot es torna esperançador. I sempre aquell dubte...que faig? em tiro?

No sé que em depara el futur aquest any, el que si sé és que seguiré buscant formes de desemboirar-me i aquesta pot ser una bona via. Crec que si seguís tots els passos bé segur que no cauria, però això nomes funciona segur en dansa acrobàtica....Els altres maldecaps val més no intentar controlar-los, se'ns escapen i ja no depenen només de fer les coses ben fetes, sembla ser que això actualment  ja no és suficient...

Però caldrà confiar, no?

Caldrà fer el salt i confiar que desprès de varies piruetes les teles es tensaran i ens aguantaran. Això faré...aquest any el vertigen valdrà mes deixar-lo a casa...sobretot quan entri per aquella porta disposada a enfilar-me ben amunt!...us ho recomano a tots...
http://www.onairbarcelona.com/

La meva primera marató

On ens vam quedar? Uf...l’últim cop que vaig escriure estava amb els nervis a flor de pell, ja me'n recordo. Va ser un dia per emmarcar: el dia en que finalment vaig córrer la meva primera marató.

Va ser un cap de setmana estrany. Viatjàvem amb un munt d'amics i sabia que m'ho passaria genial. Però l'ombra de la por a fracassar va estar present en tot moment. Si em coneixes, sabràs que soc una persona mig reservada que tendeix al bloqueig fàcil, i el dia abans vaig tenir alguns moments així. Com quan quasi ploro al no decidir-me entre pasta o entrecot sota l'atenta mirada del cambrer. Com si l’èxit d'aquella missió de cop nomes depengués d'aquella decisió. Vaig dissimular prou be els símptomes evidents del pànic escènic que ja s'anava imposant, però allà estaven: la processó anava per dins. Suposo que tots notàvem aquelles pors, però jo, sens dubte, era la que se sentia mes insegura.

I va arribar el moment: baixem a peu de carrer i segueixo estudiant-los a tots. Realment em rodejo d'atletes de debò i vull aprendre d'ells fins l’últim minut.

El Ramon i el Ricard no semblen nerviosos, quan corren ho fan amb naturalitat, com nascuts per fer-ho. Se que pateixen, evidentment, però tenen un posat segur, i els admiro per això.

A l’Ignasi el veig molt concentrat...imposa veure'l així. Es pren molt seriosament això que esta apunt de fer, i ho respecto, així que no vull fer broma ara, noto que no toca. Te un objectiu brutal i jo se que ho aconseguirà perquè es modèlic i disciplinat, i això té recompensa sempre.

El Xavi no parla massa. Es va embarcar a cegues en aquesta aventura, com jo. Vol fer-ho el millor que pugui, i ho farà tot i el mal de genoll, però crec que compartim les mateixes ganes d'acabar i de deixar passar uns quants dies abans de tornar-nos a posar unes bambes.

I comencem. Tinc a la Cristina de costat. Que dir d'ella? es una persona nouvinguda a la meva vida a qui ja dec molt. Tenir-la al costat durant els 21 primers km va ser vital. I retrobar-la a l’arribada per abraçar-nos amb la feina feta, increïble.

Mes que un relat d'un patiment, això ja sembla una carta d’agraïment...ja ho se! Però es que es així com ha de ser, perquè tots vareu fer possible aquest final. I es que durant la cursa va haver-hi molts moments que injectaven energia directe en vena sense els quals no hagués pogut seguir. Creuar-me amb els nois i treure forces per animar-los tenia una bona recompensa. De cop veies que trencaven la posició momentàniament per tornar-te el somriure, i ho agraïes de debò. O veure a la Monica i al meu petit Jan, i sentir-la deixant-se la veu per donar-me forces, això no tenia preu. Aconseguia comprimir la informació i ser també la veu de la Vane, perquè la pugues sentir aprop encara que la tingues lluny. I la Bea i la Mary, les sufridoras des de la barrera.

I aquells dos àngels de la guarda que em van custodiar durant els últims kms: el Marc i l'Emili. Se que no vaig ser la millor companyia, doncs estava immersa en la meva musica i en seguir el ritme, però de debò que gracies.

L’Emili se'm va afincar al costat i amb aquell ritme contemplatiu de qui fa turisme de ciutat en bicicleta, anava donant-me ànims, i aigua, i feia fotos cruels, i vídeos...però no importava el que fes, tenir-lo allà a la vora era suficient. Era el que necessitava. No vas deixar mai de creure amb mi, realment fas que la gent aconsegueixi coses increibles.

I així va ser com vaig anar devorant quilometres. Potser vaig  patir menys del que hagués pogut patir, però el meu esperit conservador manava tranquil·litat, doncs jo el que volia era ACABAR. Acabar i sentir el que se sent quan aconsegueixes un propòsit, per petit que sigui, doncs el valor de les coses el decideix un mateix, i per mi, acabar-ho era el mes important en aquell moment: perquè m'ho havia promès, perquè hi havia molta gent que creia en mi, perquè no volia decebre’ls a tots, ni decebre´m a mi. I així HO VAIG FER!

A tots...gracies!

                                                                                        

(Pd: I tots aquells que gracies a la retransmissio en directe del meu entrenador, m'anaveu seguint online...la meva family, la Sus, el Joan, el Dani, la Eva, el Carles, l'Esther, el Juan, la Linda, el Santi, el David, la Bea, la Cris, l'Ivan, l'Angelo, la Gisela, la Mireia, el Clemente, la Maria, la Marisol, la Corina, la Rosa... Uf! No acabaria! Gracies guapos!!)